Mikel Erentxun: "Només volia que em prestessin atenció"

Un Mikel Erentxun una mica menys pop i més cantautor treu el cap al seu nou disc, El hombre sin sombra. La presentació a Barcelona serà al desembre, però abans, avui, ofereix un tast acústic al Casino de Barcelona (21.30 hores).

–Des de Corazones

–Sí, segueixo parlant del cor però des d’un punt de vista més bonic. És un altre disc que mira més cap a dins que cap a fora. He mirat de fer un petit tractat de l’amor i el desamor en les relacions de llarga durada, com la meva. Coses que m’han passat en aquests 17 anys.

–Comença amb un missatge decaigut: El principio del final. 

–Sí, però és un disc conceptual i les cançons estan col·locades estratègicament. S’obre amb la més dura, encara que la seva melodia és amable: aquests contrastos m’agraden. Però el disc passa per clarobscurs i té un final feliç. Encara que el desamor sigui dur, és millor sentir això que no sentir res. El pitjor és el no amor.

–¿D’on surt la idea de l’home sense ombra? 

–És l’home transparent, sense res a ocultar. I m’agrada el concepte de l’home incomplet, a qui li falta alguna cosa. Desolat, sense nord.

–¿Un reflex de com se sent? 

–No, del que he sigut. Vaig passar un 2016 difícil sentimentalment, però ara em trobo bé, de salut i d’amor.

–El disc anterior cobria diversos registres pop i aquest és més unidireccional, més de singer-songwriter

–Sí, és igualment amb Paco Loco i el mateix equip, però aquell era més barroc i aquest és més de cantautor, amb un so més senzill, més acústic, en què menys és més.

–Hi ha un pòsit de folk americà. ¿Ha escoltat molt Johnny Cash?

–Doncs sí, molt. Aquesta música americana cada cop cala més en mi. A Corazones, els Beatles eren omnipre-

sents, i aquí gairebé no se’ls nota.

–¿Segueix atent a la moderna música americana? 

–M’agrada l’americana alternativa, però em quedo amb els grans noms: Wilco, Ryan Adams i Ray LaMontagne, sobretot.

–¿Els seus referents són els mateixos que quan començava? 

–Vaig començar amb els clàssics: Elvis, Beatles, Dylan… Després, el Brit-pop em va marcar, i el pop dels 80 tipus The Smiths i Lloyd Cole. Amb els anys vaig tancant el cercle, em faig més vell i torno a l’origen. El que més escolto ara és Dylan i els American recordings de Cash.

–¿Li sembla una broma això de Dylan amb Sinatra? 

–No, està molt ben fet. El vaig veure a Sant Sebastià i vaig plorar com un nen. Dylan, quan veu crítiques negatives, insisteix: vinga, un altre disc d’estàndards, i un altre… És un geni. McCartney i ell són els únics que queden.

–¿I Costello? 

–M’agrada com es reinventa. Toca totes les tecles i en totes queda bé, i amb una personalitat arrasadora. I a sobre el conec.

–¿L’hi va presentar Pete Thomas? 

–Sí, va ser a través d’ell. El vaig conèixer en la seva pitjor època, quan estava gras, amb barba i el cabells llargs. En els 90. Estava deixadíssim. Després vaig tornar a coincidir amb ell quan ja anava vestit com un dandi, fet un figurí. «Do you remember me?», li vaig preguntar. Em va dir que sí, és clar, però a saber…

–Costello no està fent discos últimament, mentre que vostè segueix al ritme d’un cada dos anys.

–No puc deixar d’escriure, i mentre la companyia m’aguanti… Perquè els discos són gairebé deficitaris.

–¿També els seus? 

–En el meu cas diguem que empato, i amb les gires compensa.

–Una sorpresa d’aquest disc és la veu de Maika Makovski. 

–Són cançons d’amor, li estic cantant a la meva dona i ens va venir de gust posar un contrapunt femení a l’estil de Johnny Cash amb June Carter o Gram Parsons i Emmylou Harris. Mai ho havia fet. I vam pensar en Maika, que em sembla una de les veus millors i més personals d’Espanya. Era arriscat: ella no canta en castellà i hi ha una distància d’edat i de món. Ve de l’alternatiu i, encara que jo vaig començar allà, he passat per tot el mainstream. Podia haver sigut un xoc de trens però ha sigut meravellós. Ha acabat cantant nou cançons. I ara, en directe, hem hagut de posar-hi una noia, Marina Iniesta.

–¿Té molt presents les distàncies entre indie i indie mainstream

–Afortunadament, ara les barreres ja no són tan clares. Love of Lesbian i Miss Caffeína sonen a Los 40 Principales i jo a Radio 3. Les coses estan canviant. I m’ha costat. Em segueix costant, de fet, arribar allà on volia.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

–¿On? 

–Simplement que em prestessin atenció, que no m’analitzessin amb prejudicis. I crec que ja ho he aconseguit. Gent de La Habitación Roja, Depedro o Sidonie em diuen que van ser fans de Duncan Dhu. Noto que hi ha un respecte.