Això no és una biografia de Carmen de Mairena

A Jan Martí, editor de Blackie Books, el preocupa que el llibre de Carlota Juncosa 'Carmen de Mairena. Una biografía' sigui «mal entès». Té les seves raons. Una, i no menor, és que no és una biografia de Carmen de Mairena. «El títol és un joc, però entenc que pugui crear unes expectatives que després es vegin frustrades», apunta Juncosa. El primer que ha vist frustrades les seves expectatives és Alfonso de Mair (nom artístic), el representant de Carmen, que va ser qui va encarregar el llibre a l’autora. «Ell esperava una biografia convencional. Durant el procés d’elaboració jo li vaig anar ensenyant coses, però crec que no hi prestava gaire atenció. I quan va estar acabat i l’hi vaig ensenyar, no entenia res». Juncosa somriu. «A més, es va ofendre perquè al llibre dic que té papada».

    

Alfonso, a qui és fàcil imaginar com una mena de Broadway Danny Rose del Raval, és un actor principalíssim en l’origen d’aquesta història. Una història que es remunta a l’estiu del 2012, quan l’artista i dissenyadora gràfica Carlota Juncosa (Barcelona, 1984) es va posar en contacte amb el representant per proposar-li que Carmen participés en la presentació del seu fanzín 'Perro Caro'. Al final no hi va haver acord, però, convençut que Juncosa havia publicat «molts llibres», Alfonso ho va aprofitar per demanar-li que escrivís la biografia de la transsexual del Barri Xino. Contra tota lògica, Juncosa ho va acceptar.

INCOMUNICACIÓ

«La meva idea inicial era escriure la història de Carmen de forma cronològica i amb rigor –explica l’autora–, però de seguida vaig veure que allò se m’escapava de les mans. Així que vaig haver de buscar altres camins». Aquests camins van desembocar en un llibre peculiar, barreja de dietari i de novel·la gràfica, en què Juncosa relata les diverses trobades que, al llarg de set mesos, va mantenir amb Carmen de Mairena amb el propòsit de fer una biografia impossible. També és una incursió, amb els ulls ben oberts, en la Barcelona insalubre i perdulària de putes i camells que conviuen en pisos foscos de llits desfets. I és així mateix, i potser per sobre de tot, una gran història d’incomunicació.

    

Juncosa admet que ella buscava «la Carmen de la tele, una persona desinhibida amb ganes de parlar de la seva vida», i es va trobar amb algú molt diferent. «Sembla un dinosaure cansat incapaç de ser sorprès», escriu després de la seva primera entrevista. «Durant tot el procés,  no va mostrar el més mínim interès per mi ni pel que estava fent», recorda. Una indiferència que Juncosa va encaixar amb estoïcisme gairebé zen. 

    

En qualsevol cas, l’actitud poc col·laboradora de Carmen de Mairena va obligar l’autora a recórrer a altres fonts per compondre una breu semblança biogràfica que amb prou feines ocupa sis de les 223 pàgines del llibre. Hi explica que Miguel Brau Gou va néixer al barri de Gràcia el 1933; que, després de guanyar un concurs imitant Antonio Amaya, va entrar en el món de la copla i va començar a actuar en cafès-teatre; que, ja en la quarantena, es va fer injectar silicona de forma clandestina i es va transformar en Carmen de Mairena; que el canvi d’aspecte va truncar la seva carrera artística, i que per això va començar a dedicar-se a la prostitució; que als anys 90 es va presentar a un càsting televisiu acompanyant un amic i la van escollir a ella, iniciant-se així una «etapa d’esplendor»; que va rodar dues pel·lícules porno quan ja era septuagenària; que va regentar un 'meublé' del qual va ser desallotjada després de ser denunciada per proxenetisme; que el 2010 va encapçalar la candidatura d’un partit polític el nom del qual no recorda (era la CORI), i que va acabar en la ruïna i compartint pis amb un drogoaddicte franquista (el Grifota) que la insulta i a qui considera el seu amic.

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

    

I és en aquest punt, on comença 'Carmen de Mairena. Una biografia'.