Licantrops del Maestrat i emigrants a Alemanya

Eencara que no hi hagi al darrere cap tradició com la del 'lobisome' gallec, els licantrops campen literàriament per les muntanyes del Maestrat. El referent, és clar, són 'Les històries naturals' de Joan Perucho. El segueix 'Licantropia', de Carles Terès, i ara s’ha enfilat a aquestes terres altes Rosa Ribas, amb 'La luna en las minas' (Siruela). Joaquín és un nen nascut amb la bèstia dins que emigra a Alemanya, a treballar a les mines, per fugir del seu destí. ¿Què té l’interior de Castelló perquè sembli un territori natural per al llop home?

Ribas, que passava els estius de la seva infància a Vistabella, als peus del Penyagolosa, diu que «és un lloc on et pots imaginar que hi ha qualsevol cosa». La primera versió que va escriure es desenvolupava a Galícia. «La història no funcionava, em resultava artificial perquè no tinc vinculació amb el territori. Vaig haver de crear una llegenda pròpia que hi encaixés. Has d’anar a una cosa més fosca, a la bogeria de la sang dels moments de la guerra civil i a com és aquest territori, tan aspre, que si t’amagues no et troben, i si et perds, tampoc», explica de passada per Barcelona. Aquesta escriptora del Prat del Llobregat, que igual que el seu personatge es va desplaçar a Alemanya, malgrat que a fer classes i no a picar pedra, s’està allunyant progressivament del gènere negre, ja tancat amb 'Azul marino' la trilogia de la periodista de postguerra a Barcelona Ana Martí i a només una novel·la de liquidar la sèrie de la seva comissària hispanoalemanya Cornelia Weber-Tejedor.

PAISATGE DE LA INFÀNCIA

Té present un record de la infància. «A un dels meus companys de jocs un any li van dir que s’havia acabat el col·le, que pujava a passar l’hivern a les muntanyes amb els gossos i les ovelles. Una criatura de 12 o 13 anys enviada sola a la muntanya. El recordo l’estiu següent; se li havien quedat uns ulls com taronges, havia passat tanta por, havia sentit veus, sorolls… Aquell noi s’havia trastocat. I acaba sent un d’aquests personatges bojos de soledat».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El protagonista del seu llibre ha rebut una educació brutal, a base de cops, per part de la seva àvia: «El que ha fet és domar-lo. No entén per què l’àvia el castiga d’una forma tan brutal fins que veu que els cops eren per a la bèstia que porta dins, perquè no sortís. És la lluita constant de la part humana i la part animal. Si el pare s’havia tornat una bèstia durant la guerra, aquesta animalitat no sortirà en el fill».

Però del Maestrat passem, «encara que és una fugida absurda, ell mateix se n’adona, com ha de fugir si es porta a si mateix a sobre», a una conca minera alemanya en ple conflicte laboral. «En la primera novel·la de la comissària Weber-Tejedor sí que tocava el tema de l’emigració, però em vaig centrar en els fills dels emigrants. Quan vius en una societat estrangera, observes molt això que a l’immigrant l’animalitzen. Aquesta negació de la humanitat que sovint es carrega sobre l’estranger, l’he portat a algú que de veritat és una bèstia», conclou Ribas.