L'àlbum-riu que ho va canviar tot

Hi ha qui diu que el sergent Pebre hauria de disfrutar d’un merescut retir a la llar per a suboficials de la seva graciosa majestat. Fins i tot afirmen que hi ha massa medalles penjades a la seva jaqueta. Però és que la gent ja no creu en res i crema els seus ídols amb tanta rapidesa i alegria que, amb tant de foc, al final, el món s’assemblarà a 'Farenheit 451'.

Resulta fàcil imaginar-se la sinopsi: en una societat distòpica en la qual la bona música és considerada un perill, els elapés estan prohibits. La música ja només es consumeix com petites pastilles de felicitat, en forma de cançó i en format mp3. Jo tinc clar que m’uniré a les persones-elapés, aquells rebels que, per preservar la memòria dels discos que aquell món feliç en què vivim vol destruir, s’aprenen de memòria un disc magistral. Jo, és clar, seré 'Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band'.

Mig segle després de la seva publicació seguim preguntant-nos si mereix encara ser considerat com l’obra mestra que va canviar la música pop. I és que 'Pepper’s', com un atleta de fons, segueix corrent sense defallir, deixant enrere, any rere any, els seus pretesos competidors.

'Pepper’s' ho va canviar tot: va revolucionar el concepte de portada i la manera de gravar i arranjar les cançons i va inventar, amb permís de Brian Wilson, l’àlbum-riu (col·lecció de cançons amb un vincle comú) a la manera d’un Marcel Proust lisèrgic a la recerca del temps perdut. Posar l’agulla als solcs del 'Sgt. Pepper’s' és com sucar la magdalena en una tassa de te. Encara té la virtut de retornar-nos com per art de màgia a l’època més creativa de la música pop, al seu moment cabdal, a aquell 1967 en què els Stones, els Who, els Kinks, els Small Faces i Pink Floyd, per citar alguns dels seus coetanis britànics, posaven el llistó tan amunt que s’havia de donar el màxim d’un mateix per pujar dalt de tot del podi.

Com totes les obres mestres, el seu valor no resideix només en les seves pròpies virtuts, sinó que pot atribuir-se l’honor d’haver provocat una allau de talent creatiu de tal magnitud –en qualsevol disciplina artística– que cap altre disc, ni de bon tros, pot permetre’s discutir-li la jerarquia.

Si els Beatles són el grup més influent de la música popular, la seva obra cabdal, aquell disc pel qual van abandonar les gires per tancar-se durant mesos als estudis d’Abbey Road amb el productor George Martin i concentrar-se a esprémer el seu talent al màxim, és la quinta essència del seu geni; un destil·lat que amb el pas dels anys no només no perd el seu gust sinó que guanya en buquet.

Notícies relacionades

Música per a musicòlegs

'It was 50 years ago today...', mig segle de 'Sgt. Pepper's'

Diuen alguns que la indústria de la música va matar Bambi amb 'Sgt. Pepper’s'. Que res va tornar a ser igual. Que al pop li van abaixar les calces i va perdre la innocència. I, no obstant, quan The Beatles van treure com a avançament el single 'Strawberry fields forever' / 'Penny lane', no van aconseguir, com tenien per costum, arribar al número u. És el risc que comporta ser un avançat al seu temps. És la gran contribució d’aquest disc magistral: convertir una obra d’avantguarda en supervendes, perquè, no podia ser d’una altra forma, al final n’acabarien venent milions. Que encara avui EMI ens ofereixi el mateix menú amb diferents postres és un pecat que no hauria d’imputar-se als artistes.

Deixin-me, doncs, afirmar des d’aquestes línies que 'Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band' hauria de ser assignatura obligatòria per a qualsevol aprenent d’artista, el millor disc de la història per la seva qualitat i la seva repercussió. Però no el millor de The Beatles. Aquest honor, per als que som fans de la banda, se l’endú el doble elapé que van publicar per separat entre 1965 i 1966: 'Rubber Soul' / 'Revolver'.