Música per a musicòlegs

Abans de començar, i anticipant la crescuda de 'hatemai'l en els meus cultius, deixin-me dir-los que soc fan dels Beatles. Pel que fa a 'Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band', diguem que no el considero abominable ni vomitiu, però sí molt irritant. És com aquell amic que et copia les falques o la gent que fuma en pipa. No són Klaus Barbie, no demanaries la seva extradició ni hi enviaries un esquadró del Mossad, però sí que sents de tant en tant l’impuls d’esclafar-los un 'cupcake' a la cara.

Un dels problemes del disc és la seva aurèola. 'Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band' és el tipus d’elapé del qual els musicòlegs diuen, ajustant-se llacets imaginaris al coll, que és una «síntesi psique-clàssica», amb les seves «cadències doble plagals» i «escales pentatòniques». ¿Uh? El vuitè elapé dels Beatles és el disc més sobrevalorat i pompós de la història. Quan va aparèixer el 1967, es va sentir un sospir de satisfacció: eren els crítics degans d’Oxbridge, que per fi veien com el rock’n’roll deixava de ser popular, flamíger i ballable (de la xusma, per dir-ho ràpid i malament) i es convertia en… intel·lectual. «Va establir el pont entre cultura popular i art legítim». Ecs.

'Sgt Pepper’s' és el tret de gràcia al rock’n’roll i el pop de single tal com els vam conèixer fins al 1967: babaus i breus i èpics. Va marcar l’inici de l’avorriment i la contemplació en el pop blanc, va instaurar l’obscur trienni del rock adult (1968-1970, fins que va arribar el glam rock), els cantautors per a divorciats, l’odiós blues rock. Sense 'Sgt Pepper’s' no hi ha Genesis ni el 'Dark side of the Moon' de Pink Floyd, discos que exigien ser escoltats a les fosques, amb reverència i submissió (que només es trencaven quan algun no-creient deixava anar un pet). Música estudiantil: 'Sgt. Pepper’s' és un ornament ideal per a universitaris. Música per emmarcar i mesurar, en lloc de per morrejar-se i fer cabrioles i enfrontar-se a la policia. Arrenca el pop dels clubs socials, les discos, les festes casolanes, la classe obrera, en suma, i el col·loca en un amfiteatre ple de catedràtics, per ser convenientment disseccionat i embalsamat i degustat sense perill de contagi.

Notícies relacionades

L'àlbum-riu que ho va canviar tot

'It was 50 years ago today...', mig segle de 'Sgt. Pepper's'

Vostès diran que res d’això és culpa del grup o del disc. Al contrari. Aquest és un disc que es va confeccionar com un concepte unitari, com una peça de museu. Un cerebral producte de laboratori gravat durant 129 dies per músics fastiguejats a un pas del cisma. 129 dies de marejar la perdiu i picar el cadàver, d’anar clavant merdetes i petarrons, a veure si alguna cosa s’hi quedava enganxada (els Slade gravaven els seus discos en dos dies; facin comptes). Un disc que va ser gestat a base d’idees tan presumptuoses com petrificades, mentre una colossal ploma d’emú emergia del barret de Paul McCartney.

Inconsistent, extraviat i desganat; així és 'SPLHCB'. Comparin-lo amb els dos treballs discogràfics previs del grup, 'Rubber Sou'l (1965) i 'Revolver' (1966): dos elapés plens de vida i hits, melancòlics alhora que audaços i frescos, realitzats per un grup cohesionat en la seva fase imperial. I ara facin un cop d’ull a això: uns quants 'hits' inapel·lables ('Lucy in the sky with diamonds', 'She’s leaving home', 'A day in life') conviuen amb pur material de cara B discreta: 'Fixing a hole', 'Lovely Rita', el pastitx raga 'Within you without you', el vodevil fotocòpia-sense-tòner de B'eing for the benefit of Mr.Kite'. Que aquestes cançons de farciment fossin acceptades en l’elapé només significa que els Beatles havien assecat la font i creien que qualsevol bírria colaria. I això resulta depriment, ho miris com ho miris.