Metàfora de la construcció de la memòria

Josep Maria Miró (Vic, 1977) ha tornat a demostrar a l’Espai Lliure amb Cúbit que és una de les veus més interessants de la dramatúrgia catalana de l’actualitat. L’autor d’El principi d’Arquímedes, la seva obra més reconeguda, tracta en aquesta ocasió un tema tan interessant com el de la construcció de la memòria. ¿De quina forma i des de quin lloc l’edifiquem? Partidari de fer-se preguntes que no sempre tenen una resposta precisa, Miró indaga en aquest text en els mecanismes de configuració del relat oficial, que tantes vegades està allunyat del real.

    

L’autor i director exhibeix un gran domini del llenguatge quotidià, que desplega amb una agilitat i una naturalitat seductores. L’obra atrapa des del primer instant, amb una hàbil gestió de la paraula i els silencis i un mesurat crescendo narratiu. Els espectadors se senten concernits pel que explica una trama que assimilen com a pròxima. A tots ens han passat per la ment alguns dels pensaments que flueixen en aquesta història tan inquietant.

    

La Paula (una magnífica Anna Azcona, amb imatge de supervivent de la gauche divine) rep la visita per sorpresa dels seus dos fills: el Bernat, el gran (Sergi Torrecillas), i el Lluc (David Menéndez). Ells només es troben amb la seva mare de tant en tant i aquesta vegada han coincidit en el dia de visita. Des del primer moment, s’entreveu entre els personatges una tensa relació, que es farà més incòmoda encara quan els nois descobreixin que la mare conviu a la casa amb l’Oriol (Alberto Díaz), un noi de la seva edat al qual ja coneixien. 

DIFERENT MANERA DE RECORDAR 

El jove es troba en el xalet amb jardí per ajudar la mare en l’elaboració d’un llibre sobre els 25 anys de la fundació que van crear els progenitors dels tres nois, però la gelosia, les suspicàcies i el ressentiment no trigaran a brotar a partir de la diferent manera de recordar els fets d’un passat marcat per les desavinences entre els impulsors de la institució, que van desembocar en un enfrontament entre el pare de l’Oriol i el dels dos germans. Aquests no entenen per què la seva mare ha encarregat el treball al fill de l’enemic de la família, i esgrimeixen que podrien haver-se’n encarregat ells, tot i que és evident que el seu actual allunyament residencial hauria suposat una dificultat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

    

El cas és que la memòria que tenen dels fets difereix de manera substancial de la de la seva mare. L’autor i director del muntatge aconsegueix crear el clima de controvèrsia convenient per al seu propòsit d’elaborar una encertada metàfora sobre l’acte de construcció, desconstrucció i convivència amb la memòria molt ben interpretada.