'Déjame salir': el racisme fa por

Només en el primer cap de setmana a la taquilla americana, Déjame salir va recaptar set vegades i mitja (29,7 milions) el que va costar (poc més de quatre milions). I ara ja ha recaptat només al seu país més de 156 milions, és a dir, 39 vegades el seu pressupost. Gens malament per a una pel·lícula sense reclams clars, amb una parella protagonista poc coneguda i un director debutant. Des de divendres podem comprovar a les nostres sales a què ve tanta passió. Espòiler: hi ha motiu.

 S’ha de veure, sigui com sigui, si aquí es rebrà amb el mateix entusiasme una història que apel·la directament a unes tensions potser més fàcils de reconèixer en el si de la societat americana. La pel·lícula s’ha sentit allà com una trista catarsi; una compensació al racisme legitimat pel discurs d’odi de Trump, a l’evidència que, al capdavall, potser la societat postracial de què tant es va parlar durant l’era Obama era pura impostura.

El seu director, Jordan Peele, còmic esdevingut cineasta, defineix la seva opera prima com a «thriller social», però Déjame salir és durant gran part del seu metratge una pel·lícula de terror (amb petits respirs d’humor). El malson d’un jove afroamericà, el prometedor fotògraf Chris (Daniel Kaluuya, vist a Black mirror), mentre visita la casa de camp dels pares de la seva nòvia blanca (Allison Williams, la Marnie de Girls). Sense entrar en més detalls, direm que aquest paisatge idíl·lic d’elit liberal revela aviat esquerdes torbadores.

LES PORS D’UN HOME NEGRE

Peele va començar a donar voltes a la idea de Déjame salir el 2008, després de deixar el programa d’esquetxos MadTV i abans d’iniciar (també com a productor) un altre programa, Key & Peele, en companyia del seu col·lega Keegan-Michael Key. En la primera visió no importava tant el component racial com, simplement, el fet de sentir-se fora de lloc, estrany en un ambient que no és el teu.

Però de seguida va advertir que parlar sobre les tensions inherents a ser negre als Estats Units, aquí i ara, li permetia complicar la madeixa psicològica i fer una cosa tan poc usual com explorar qüestions racials des de l’òrbita del terror, igual que Key & Peele s’havia atrevit a fer preguntes polèmiques des de l’angle de l’humor. Va pensar que ningú s’atreviria a produir aquesta pel·lícula, però la va escriure per exercitar el múscul de guionista.

¿Què passaria si es combinés la premissa d’Endevina qui ve a sopar amb dues adaptacions d’Ira Levin com Les dones perfectes (original, no remake) i La llavor del diable, canviant sexisme per racisme? Peele va donar forma a aquesta idea sense pretensió de complir amb ella el seu somni d’adolescència: ser director de cine. Però fa tres anys, QC Entertainment es va entusiasmar amb el projecte, al qual després es va sumar un productor, Jason Blum, conegut pel seu olfacte per convertir projectes barats de terror (Paranormal activity va costar 13.000 euros) en grans èxits i fins i tot franquícies rendibles.

QÜESTIÓ DE RAÇA

El gènere del terror havia sigut bastant aliè a qüestions racials fins a La nit dels morts vivents (1968), considerada al seu dia per Cahiers du Cinéma com un crit de combat contra el racisme nord-americà. Segons sosté el crític Jason Zinoman al seu llibre sobre l’obertura del terror a la realitat social Shock value, «les lectures polítiques de la pel·lícula i el seu èxit es devien sobretot al fet que fos una de les poques pel·lícules del seu temps amb un heroi afroamericà. Duane Jones interpreta el desafiador Ben amb la dignitat d’un líder dels drets civils».

 

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

Peele acostuma a assegurar que des d’aquell clàssic ningú s’ha atrevit a fer cine de terror al voltant de qüestions de raça. Si un negre apareix a la pantalla en un film de terror, sol ser per morir aviat o jugar del costat de la paròdia. Ell cita un parell de rareses reivindicables com El sótano del miedo, de Wes Craven, amb personatges negres i pobres enfrontats a un enemic blanc i avariciós, o la terrorífica Candyman, de Bernard Rose, sobre un esclau ressorgit com a llegenda urbana amb garfi oxidat com a mà dreta.

Però no s’haurien d’oblidar les aportacions de la blaxploitation, cine barat fet amb negres i per a negres que durant els anys 70 va inserir idees alliberadores de black power en un context de gènere. Títols com Drácula negro, Experimento diabólico (una espècie de Fugitivos portada al terreny de la comèdia de ciència-ficció), Abby (apropiació de L’exorcista) o, ja als anys 90, Tentación diabólica van saber sacsejar i invertir els estereotips racials d’una forma alegrament alliberadora.