Sílvia Pérez Cruz, en la seva revolució emocional

Una cançó que l’ha acompanyat tota la vida, 'Vestida de nit', que van compondre els seus pares i ella va incorporar fa anys al seu repertori, dona títol i aporta terra estable a un projecte atrevit de Sílvia Pérez Cruz: un disc en què canta amb l’únic suport d’un quintet de corda. «Un dels més valents que he fet», assegurava ahir en la seva trobada amb els mitjans de comunicació al Círcol Maldà la cantant empordanesa, que publicarà el treball aquest divendres i el presentarà el dia 17 de maig vinent al Gran Teatre del Liceu, dins del Suite Festival.

  

 La idea de treballar amb aquest format ve dels seus dies d’estudiant a l’Esmuc i quan, el 2014, la van invitar a oferir un concert acústic a l’Auditori Nacional, de Madrid, ho va tenir clar. La missió comportava un salt al buit: la xarxa la va posar el repertori seleccionat. «Havien de ser cançons que em fossin familiars, que em fessin sentir com a casa, per poder treballar en un pla sonor i arribar el màxim de lluny possible», va explicar la que va ser component de Las Migas i còmplice de Raül Fernández, Refree, a Granada (2014).

  

 Encara que Vestida de nit és un clàssic dels seus recitals, encara no l’havia gravat: sí que ho va fer el seu pare, el ja desaparegut Càstor Pérez (coautor de la cançó juntament amb la seva mare, Glòria Cruz), que la va immortalitzar en el disc 'Temps perdut' (1988), del seu grup d’havaneres Port-Bo. Una peça que la cantant no sempre va mirar amb bons ulls. «De petita em feia una mica de mandra, és una d’aquestes cançons que escoltes 50 vegades», rememora, cosa que la va portar a «renegar de la cançó» encara que més tard va experimentar «un retrobament molt bèstia». Dos dels membres del quintet, Miquel Àngel Cordero i Joan Antoni Pich, havien arribat a tocar amb el seu pare en les cantades d’havaneres de Calella. «Són com de la tribu».

MÚSICA POPULAR

Altres adaptacions: la popular 'Lambada', que «s’havia de reivindicar», donat el «do dels brasilers per cantar a les penes amb alegria». I la cançó peruana 'Mechita', que els músics toquen en pizzicato, pessigant les cordes. Ressorgeix, angoixant, l’'Estranha forma de vida' que va fer seva Amália Rodrigues, i 'Hallelujah', de Leonard Cohen, amb revisions de 'Loca', 'Gallo rojo, gallo negro' o 'Corrandes d’exili'. Són cançons que «tenen molt a veure amb la música popular» i en què diu haver localitzat «un punt, petit però fort, inamovible, a partir del qual poden passar moltes coses».

EMOCIONS EN LLOC D’ESTILS

Aquests instruments de corda, a diferència de la guitarra, no tenen trasts, «i així no hi ha una afinació absoluta i ningú pot anar amb la veritat per endavant», va destacar Pérez Cruz, partidària de prescindir de les partitures. «Quan les treus et trobes amb tu mateix, amb les teves emocions i hi ha un vertigen, i pots fer teva la música. Jo, si es pogués votar, faria que tots els músics toquessin de memòria», va subratllar. I, sobretot, «sense pensar en estils», sinó «en emocions», va repetir. «Sempre he intentat fer una revolució emocional, que la gent se senti viva».

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

  

 Pérez Cruz ha passat «uns anys una mica difícils», va assegurar al Maldà. «Però des de fa un any tinc una pau, una calma. A vegades penso com he sobreviscut aquí enmig. Hi ha molta pressió, molta ambició. Que bé haver-ho pogut fer a la teva manera», va reflexionar amb els seus coneguts aires d’informalitat i innocència, lluint un somriure que contrasta amb la imatge que il·lustra la portada del nou disc. «Aquí estic vestida de nit, però amb molta llum: expressa com em sento de bé».