Mishima: "Ara podem començar a passar-nos-ho bé"

Mishima fa un pas endavant en la depuració del seu so a 'Ara i res', un disc que surt avui i en què realça la seva ànima pop a través d’arranjaments estilitzats i una producció detallista. El presentarà l’1 de juny al Primavera Sound. Parlem amb el cantant i compositor David Carabén.

–Han passat tres anys des de 'L’ànsia que cura'. Aquesta distància, més gran que en altres ocasions, ¿l’ha ajudat a pensar com havia de ser un disc de Mishima? 

–No tant, perquè fa dos anys es va publicar el llibre sobre les cançons i això sí que em va donar perspectiva. Aquest disc està escrit i gravat d’una altra manera. Podríem anomenar-lo de maduresa, i a la vegada en ell hem tornat a jugar.

–Mishima s’havia caracteritzat per omplir els espais sonors. A Ara i res es distingeix cada instrument. 

–Exacte. Peter Deimel, el productor, ve de l’escola de Chicago, de Steve Albini, i no vol que hi hagi cap competència entre els estímuls sonors.

–¿Per què prefereix ara aquest so menys avassallador? 

–Nosaltres fem rock amb lletres, un gènere que es va imposar quan una generació va desitjar escoltar música que a la vegada tingués múscul i digués coses. Abans eren dos mons: la cançó d’autor i el rock’n’roll. Quan Bob Dylan s’electrifica diu: «Jo no vull cantar només per a universitaris d’esquerres, vull ser per a tothom».

–¿Com Mishima? 

–És clar, però sense sacrificar l’actitud que m’agrada: la distorsió i la part sexual de les cançons.

–Seguint aquesta idea, a 'Ara i res' el grup sona potser més eròtic que pornogràfic. 

–Potser, tot i que a 'S’haurà de fer de nit' hi ha una tensió que es podria anomenar sexual. No vull sacrificar res, segueixo la tradició, com Nick Cave: lletres cuidades i corpulència sonora.

–Des de la primera cançó, 'Una sola manera', surt un tema etern de Mishima, l’amor, encara que amb un to desdramatitzador. 

–Amb aquesta cançó em vaig dir: «Aquí hi ha un disc». Mostra una distància amb l’amor romàntic no necessàriament irònica, sinó amb pau espiritual. És la història d’una relació llarga, sense els focs artificials de l’inici, amb els seus misteris i les seves coses. Representa el final d’una idea infantil de la vida, l’amor, la música… Ser una estrella del rock. Constatar els límits dels teus somnis no és una mala notícia: és ara quan podem començar a passar-nos-ho bé.

–L’actitud de Mishima sempre ha sigut d’implicació: «Estem en això perquè ens ho creiem». 

–Sí, 'Set tota la vida' era això. I hi segueix estant, però sense intentar fixar aquest vitalisme sols a partir de la part bona. La celebració de la vida es guanya en els moments de malestar.

–Això la fa més creïble. 

–És clar. ¿Per què' You’ll never walk alone' segueix sent l’himne dels hooligans? Perquè diu «caminaràs en la boira». Té aquesta part de foscor.

–L’edat sobrevola el disc. Sent cantant pop de més de 40, ¿sent la síndrome d’una eterna joventut forçosa?

–Sí, encara sento que soc infantil i rebo mastegots: «¡Madura d’una vegada!». Jo mateix me’ls clavo ¡Fins i tot els meus fills ho fan!

–'Ara i res' és precisament el fruit d’a-questa sensació. 

–Sí, considerant que el rock ja és un gènere de gent de quaranta anys.

–¿És Mishima generacional? 

–Segurament. Tu intentes incloure el màxim rang possible, però jo soc el producte d’una circumstància, una classe social, una cultura, un país…

–¿Li sembla que el rock s’està acabant i que el futur és el trap? 

–Ara hi ha poca gent jove que construeixi la seva identitat només a través de la música, i el trap porta nous missatges, maneres de viure, però la meva tradició segueix existint. Hi segueix havent bandes de rock.

–Això del «nou rock’n’roll» ja es va dir de l’acid house, del hip-hop, de l’EDM, fins i tot de la música màkina.

–La música és tan viva i mal·leable que t’ho permet tot, però jo vinc d’una tradició que em va impactar: Pixies, Sonic Youth, recuperar The Beach Boys o The Velvet Underground. Vull ser fidel a això perquè em fa feliç. Aquesta tradició segueix evolucionant estigui més o menys de moda.

–A 'Posa’m més gin, David!' evoca les festes dels seus pares a casa i s’adona que ells tenien l’edat que vostè té ara. 

–Sí, això impressiona. Em posaven a la barra a servir copes en moltes festes. I després d’haver escrit 'Beautiful drunk', 'Qui n’ha begut' i 'L’última ressaca', vaig anar a buscar l’origen de la meva fascinació per l’alcohol.

–Els seus textos també s’han fet més clars. 

–Per haver tingut més temps. Quan tens una sensació molt viva i la converteixes en cançó només tens a mà imatges i metàfores. Amb la distància pots convertir-la en personatges i escenes. Sí, en aquest disc s’entén tot més.

–I s’han aficionat a incloure breus peces instrumentals. 

–Perquè la meva veu pot cansar. A mi em cansa. Me’n vaig adonar gràcies a la funció 'shuffle', aleatòria, dels mòbils: si després d’una cançó pop escoltes una peça clàssica i després tornes al pop, les orelles es tornen a despertar. Així, la veu reapareix i torna a ser una cosa fresca.

–El títol del disc fa pensar en el 'carpe diem' però sembla anar més enllà. 

–Hi ha èpoques en què vols viure el moment i més tard el que vols és viure per sempre, i no aquest 'carpe diem' que té un punt nihilista, com si t’anessis a morir l’endemà. Quan fas una cosa per sempre acostumes a treure el millor de tu, ets menys individualista.

–Mishima, ¿desitja deixar un llegat a la posteritat? 

–Sí, fas música i la graves per això, perquè vols deixar testimoni, per bé o per mal. Vols fer obra, una cosa que et superi a tu mateix.

–¿I aquestes fotos antigues un punt tètriques, de persones amb la part superior tacada? 

–Són fracassos de revelat, errors, fotos en què no van sortir de cos sencer pel que fos. Fotos felices: aquest tio esquiant, aquesta noia en un 'guateque'… Representen una festa en què ha fallat alguna cosa .

Notícies relacionades

Mishima avança el primer 'single' del seu nou àlbum, 'Ara i res'

¿Val la pena?

–¿Així se sent Mishima, un grup que viu en un estat de festa incompleta, en què alguna cosa falla? 

–Una mica sí. En aquest moment, almenys. Ja no estem en el gran moment de la vida i, bé, no ho sé, alguna cosa s’ha perdut, hem canviat. Ja no m’interessa tant descobrir els límits de Mishima com passar-m’ho bé.