Anar al contingut

EL RECONEIXEMENT

Raimon, la veu iniciàtica

Cantautors com Serrat, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell coincideixen a destacar el caràcter influent de l'obra de Raimon i la seva importància en l'adaptació de textos poètics

Jordi Bianciotto

Raimon, la veu iniciàtica

Al principi de tot, en paral·lel amb les albors del col·lectiu Els Setze Jutges, ja hi era Raimon, de manera que el cant d’Al vent, ja a partir del 1963, va il·luminar la generació de trobadors que van donar cos al fenomen cultural de la Nova Cançó. Per això és natural que tot un Joan Manuel Serrat reconegui que l’obra del cantautor de Xàtiva li va donar «una gran empenta» per decidir-se a fer cançons.

Serrat considera Raimon com «un dinamitzador que va incorporar la cançó a l’àmbit universitari», i el seu exemple li va resultar inspirador. «Ell va ser un dels motius que em van animar a escriure cançons i a cantar-les», destaca. ¿Li va il·luminar també el camí de les adaptacions de poetes? «Sí, l’àlbum Cançons de la roda del temps, juntament amb els discos de Paco Ibáñez, em va animar a treballar amb l’obra de Machado», apunta l’autor musical de Cantares. «Aquells discos tan bons deixaven la porta oberta».

El comiat de Raimon l’encaixa amb respecte («jo suposo que ell té les seves raons per jubilar-se»), si bé destaca que «està físicament en un estat esplèndid i canta com sempre». Serrat no pensa emular-lo, almenys per ara. «Qui ho sap, no ho tinc previst, encara que tampoc pensava que ell ho fes».

Més o menys al mateix temps que Raimon, també va començar la seva carrera Quico Pi de la Serra, que, consultat per aquest diari, ha preferit llançar-li un breu missatge escrit, amb rima inclosa i gest al malnom amb què alguns el van conèixer: «Que a lo Dàtil li vagi bé, ans que disfruti també». I una mica més tard, ja en els últims compassos dels anys 60, Maria del Mar Bonet va gravar els seus primers discos «impactada», també ella, per Cançons de la roda del temps. «Aquell àlbum em va empènyer a musicar més tard Rosselló-Pòrcel i a adaptar textos poètics», explica en coincidència amb Serrat.

Alguns dels recitals de la seva primera etapa els va fer Bonet com a telonera de Raimon en escenaris com el Romea. «Que em posés allà en aquelles actuacions sempre l’hi agrairé, perquè vaig disfrutar i aprendre moltíssim», rememora l’autora de Què volen aquesta gent?, a qui la retirada de Raimon l’ha agafat per sorpresa. «Em sap greu, tot i que és molt de respectar».

Marina Rossell es va quedar enamorada del primer epé del trobador de Xàtiva, que va guanyar en un concurs de ràdio quan tenia 11 anys, i resumeix els seus talents amb una sentència: «Raimon no ha fet ni una cançó mediocre». Elogia el seu estil «pur, sense retòrica» que «t’interpel·la directament», a to amb «l’‘enyorança amarga de la terra’, que deia Estellés», i destaca «aquella cosa primitiva que et sorprèn d’algú tan culte».

A aquella «part salvatge, de crit», pròpia de Raimon, al·ludeix David Carabén, de Mishima, que va créixer amb ell perquè era amic de la família. El qualifica com «el més gran» del gènere, «melòdicament molt ric» i, atenció, «amb una vena rock». ¡És clar que sí! «Al vent, amb un ritme txa-txa-txa… ¡és el Bolero de Ravel passat per Roy Orbison!».

Segurament, el cantautor modern de qui l’estètica s’acosta més a la de Raimon és Roger Mas, un altre admirador. «El que em va acostar a ell van ser les seves cançons romàntiques: Com un puny, allò de ‘quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia’…», apunta el trobador de Solsona. El seu últim disc, Irredempt, a veu i guitarra, «és un homenatge al cantautor clàssic representat per Raimon: l’home sol davant el món».