Trio d'asos per a 'Diumenge'

Joan Brossa no necessita llibre d’instruccions per fer intel·ligibles les seves intencions, però sí d’un director identificat amb les claus de la seva obra com Hermann Bonnín i d’uns intèrprets de gran talla per donar vol dramàtic a la poètica dels seus textos teatrals. El repte amb Diumenge ha estat superat a La Seca gràcies a l’implicat treball conjunt del director i d’Àngels Bassas, Abel Folk i Àlex Casanovas, trio d’asos de l’escena catalana. En aquesta peça, l’autor centra la seva mirada surrealista en la realitat quotidiana d’un matrimoni de classe mitjana decadent i en la relació amb el seu amic íntim a la Barcelona dels anys 60.

Com és sabut, Brossa renuncia a les històries convencionals per centrar-se en una situació determinada i projectar des d’ella la potència de la imatge visual i lírica de la paraula. Els mateixos actors no van dubtar a confessar que la falta d’aquesta estructura havia dificultat, en una primera lectura, la comprensió del context dramàtic. Però Bonnín no va trigar gaire a portar-los al camí de les grans possibilitats que ofereix aquesta sàtira sobre la burgesia políticament endormiscada del franquisme.

RETRAT D’UNA ÈPOCA

Ramon (Àlex Casanovas, el marit) apareix assegut en una butaca del saló de la casa capficat en la lectura d’un dels llibres que omplen obsessivament els seus moments d’oci. Envoltat per munts d’exemplars escampats pel terra viu pendent d’una rutina que inclou un ordenat consum de pastilles per combatre la hipocondria. Una televisió en blanc i negre projecta imatges de l’època, reproduïdes també en una gran pantalla. No falten les típiques seqüències del NO-DO amb l’aclamat Caudillo inaugurant pantans o presidint sota pal·li les processons del Corpus.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Els cines de barri, la ràdio i les cançons de l’època realcen el clímax de la posada en escena. La irrupció de Rómula (Àngels Bassas, la dona) trenca amb la monotonia inicial. Mimada, nerviosa, entranyable i interpel·lant als espectadors, dibuixa un bon retrat de la dona frustrada per no haver aconseguit els seus somnis. Les baralles amb el marit per qüestions aparentment banals –com les millores a la casa de la Costa Brava– ajuden a encendre la metxa de la hilaritat. L’actriu fins i tot es deixa anar cantant Brel.

La quadratura del cercle arriba amb Abel Folk (l’Enric, l’amic). És diumenge i la seva visita és esperada com un detonant. L’actor encarna a la perfecció la imatge del bon vivant. Seductor, elegant i sempre al dia de les últimes tendències, fa de pont en les decisions del matrimoni i entra en el joc de seduir la dona. Una obra molt interessant per fer una immersió en l’univers brossià.