Homenatge a María Zambrano, primera dona a rebre el Premi Cervantes

Pensadora, poeta i assagista, María Zambrano, nascuda a Vélez (Màlaga) el 1904 va haver d'esperar a ser una anciana que havia tornat d'un llarg exili de 45 anys per convertir-se en la primera dona, el 1988, a ser reconeguda amb el Premi Cervantes, el més important de la literatura en llengua castellana. Set anys abans havia rebut el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres. La seva figura, amb una obra entre el compromís cívic i el pensament poètic, ha rebut ara l'homenatge en forma de ‘doodle’, a Google, precisament a l'acabar el dia de Sant Jordi, el 23 d'abril, data en què també es commemora la mort de l'autor del ‘Quixot’ i tradicionalment s'entrega el Cervantes (que aquest any rebia Eduardo Mendoza dijous passat).

El ‘doodle’ remet a la informació de Google sobre María Zambrano, filla i neta de professors. De salut delicada, que es materialitzaria en tuberculosi el 1927, l'escriptora va realitzar els seus primers estudis a Segòvia i els va seguir a Madrid, cursant Filosofia i Lletres amb Ortega y Gasset, García Morente, Julián Besteiro i Xavier Zubiri. La seva joventut no li va impedir, el 1927, ser convidada a la tertúlia de la ‘Revista de Occidente’, on va mediar entre Ortega i escriptors joves com José Antonio Maravall. En aquells cercles culturals es va moure als anys 30.

Notícies relacionades

Una antologia essencial de María Zambrano en certifica la vigència

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Va entaular amistat amb grans poetes i pensadors del moment, com Luis Cernuda, Jorge Guillén, Emilio Prados i Miguel Hernández. Zambrano es va anar allunyant d'Ortega i de ‘Revista de Occidente’ i va començar com a professora de Filosofia, el 1935, a la Residencia de Señoritas i a l'Institut Cervantes, on Machado ocupava la càtedra de francès.

Després de la guerra civil va marxar a l'exili republicà, primer a París i després a Mèxic, l'Havana i Roma i no va tornar a Espanya fins al 1984. Va morir a Madrid el 1991. ‘Los sueños y el tiempo’, ‘Persona y democracia’, ‘El hombre y lo divino’ i ‘Pensamiento y Poesía’, són algunes de les seves obres més destacades.