ENTREVISTA

Joan Miquel Oliver: "Mallorca pot acabar com l'Atlàntida"

El músic, excomponent d'Antònia Font, publica 'Atlantis', un disc que presenta aquest divendres al festival Strenes i del 20 al 22 d'abril a la Sala Beckett

zentauroepp37925494 joan miquel oliver foto bertran170406200732

zentauroepp37925494 joan miquel oliver foto bertran170406200732

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

El que va ser guitarrista i compositor d’Antònia Font, Joan Miquel Oliver, consolida el seu llenguatge pop de butxaca amb Atlantis, un disc en què evoca el mític continent desaparegut com a metàfora de la decadència de la nostra civilització. El presenta avui al festival Strenes de Girona (Teatre Principal, 21.00 hores) i del 20 al 22 d’abril a la Sala Beckett.

¿Què li suggereix l’Atlàntida? És la civilització perduda per les inclemències divines. D’un dia per l’altre, patapam, es va acabar. El meu disc anterior, Pegasus, era un escenari buit, i a Atlantis hi van apareixent personatges. El tema principal són les persones.

¿Persones que s’estan carregant el món? Sí, més aviat. Mallorca pot acabar com l’Atlàntida. Aquest any, Aena ha donat permís perquè hi aterrin més de 80 avions per hora. A aquest pas, ¡Mallorca s’enfonsarà pel seu pes!

Definitivament, no només li interessen el cosmos i l’abstracció. La tolerància té un límit. En les meves cançons no hi ha cap intenció  didàctica ni tampoc adoctrinadora, però quan arriba el moment en el qual ja no puc caminar pel carrer, ¡em cago en tot! Posidònia és la cançó més clara.

La metàfora de la destrucció de la flora. Parla de la invasió de turistes. El Caló des Moro, on caben 35 persones, des que surt destacada en una guia està col·lapsada. A efectes pràctics, ¡és com si hagués desaparegut de Mallorca!

¿Com ho arreglaria? Jo no ho sé. Però els polítics tampoc, i són ells els que hi són per anticipar els problemes. ¿Són uns inútils? No ho sé, es podria dir que a partir de determinat nombre de persones ja no es pot anar a Mallorca. Que hi hagi places limitades, com en una atracció.

¿Vostè no viatja mai per turisme? ¡No, i ara! ¡Mai! Avui dia, anar a un altre país és anar a molestar. Ja és una qüestió d’ètica. No pots envair un país d’aquesta manera.

La mar treu sabatesPerò aquesta és una cançó estètica. Es basa en una platja real que està plena de sabates, de restes de po-

rexpan de les barques... I encara que no sigui políticament correcte dir-ho, és tan guapo veure això... La sorra del futur serà de colors, amb molts tipus de plàstic.

Així que no tot és tan terrible. Aquest és l’únic aspecte positiu que jo hi veig.

Va començar a parlar d’aquestes coses fa tres anys, al publicar el llibre Setembre, octubre i novembrePerquè abans jo actuava com a portaveu d’un grup, Antònia Font. Vivia la política d’una manera llunyana. Però José Ramón Bauzá va ser horrorós. El PP antic, de Gabriel Cañellas, era d’empresaris dedicats a la política per fer tripijocs, però no va entrar en temes de cultura. De sobte surt Bauzá i es vol carregar el català i això et fa reaccionar.

Però ¿la motivació inicial per a aquest disc té a veure amb aquests temes o és estètica i musical? No, per mi un disc representa l’evasió de la realitat. En aquest hi ha dues o tres al·lusions directes, però les meves motivacions són lúdiques i estètiques. Vull que la meva música sigui una via d’escapament.

Consolida un format musical gairebé autosuficient: tots els sons, menys la bateria, els produeix vostè mateix. Però, en realitat, jo només toco la guitarra, perquè tot això dels sintetitzadors ho escric en una partitura i ho poso a l’ordinador.

Té un acabat casolà que resulta molt distintiu. El so és limitat: una membrana que vibra, una veu... Però amb l’electrònica tu crees una ona que pots modificar de mil maneres, i això em fascina. Un instrument acústic et remet a referències culturals: si sents un tambor, penses en l’Àfrica; si sona una guitarra amb caixa, penses en el jazz... En un sintetitzador, la sonoritat és abstracta.

Com a Rumba del tempsÉs una reconstrucció de la rumba, on l’única cosa que fa que sigui rumba és el baix.

Notícies relacionades

Evita els gèneres canònics, no sol parlar d’influències... ¿l’artista sense herència musical? Per mi, la música té a veure amb el fenomen físic, acústic, no amb una intenció cultural. La meva música surt de la combinació harmònica i rítmica. El funk, el techno, la rumba... són llenguatges. Si hi puc recórrer és perquè a vegades també m’agrada que m’entenguin.

Segon disc en solitari després d’Antònia Font. ¿El públic del grup el segueix ara a vostè? Doncs m’estic trobant molta gent que va als meus concerts i que no coneix Antònia Font. D’aquell públic només en ve un 15% o 20%. La resta és gent nova. ¡Flipo amb quina rapidesa passa tot! Tinc la impressió que si Antònia Font s’ajuntés, ¡hauríem de començar de zero una altra vegada!