Julia Gutiérrez Caba: "Reviure l'emoció del teatre és estimulant"

Als 84 anys, Julia Gutiérrez Caba (Madrid, 1932) assaboreix el seu retorn als escenaris. La incombustible actriu es retroba amb el públic teatral de Barcelona 15 anys després de la seva última actuació a la capital catalana. Des d’avui i fins al 26 de març, ofereix al Poliorama 'Cartas de amor', coneguda obra d’A. R. Gurney, amb Miguel Rellán (Tetuan, 1943).   

S’havia allunyat dels escenaris des de la mort de la seva germana i el seu marit. ¿Què va pensar quan li va arribar la proposta de tornar al teatre amb aquesta obra? La meva primera reacció va ser de rebuig, perquè jo ja no em veig assajant moltes hores i estudiant un text. Estic en una edat que ja no aguanto certes coses. Però Miguel Rellán, amb qui no havia treballat mai, em va dir que només hauria de llegir i estar asseguda tota l’estona. He de reconèixer que, després de llegir el text, em va entrar el cuquet.

¿Com ha sigut el treball amb el director del muntatge, Daniel Serrano?  Ha anat bé perquè va respectar el que havia promès. La veritat és que Rellán i ell m’ho van posar en safata perquè vaig deixar molt clar que ja no puc aguantar assajos gaire llargs. Es va comprometre a no superar les dues hores i mitja com a molt, cosa que va complir. També li vaig dir que no feia gires i ho va assumir.

Però aquí està. Al final viatja amb ella. És que com que el muntatge agrada i hi ha ofertes que no es poden rebutjar, resulta impossible negar-s’hi. Quan et faciliten tant les coses, seria una ofensa no acceptar-ho.

¿Necessitava tornar a sentir el públic? El teatre ja no és una cosa imprescindible per a mi. Sempre vaig pensar que quan fos gran no faria teatre. No obstant, ara que he tornat, més enllà dels inconvenients, he reviscut. És estimulant sentir aquesta emoció de sortir a un escenari. Em canso més, com és lògic, però aquest estímul que vas notant per sota et va aixecant.

Diuen que sortir a l’escenari és guaridor, que un s’oblida de tot. Sí. És una emoció difícil de descriure. S’ha de sentir.

¿Amb l’edat es viu d’una altra manera? Possiblement sí perquè ja aspires a poc. Per això, quan tens oportunitats de tenir un estímul, de comprovar que encara hi ha gent que et ve a veure, que es molesta a sortir de casa, comprar una entrada… has de correspondre-hi. No fer-ho seria una falta d’educació.

Aquesta temporada estan desfilant per Barcelona molts actors amb una dilatadíssima carrera com Héctor Alterio i Arturo Fernández, i altres veterans com el seu germà, Emilio Gutiérrez Caba i Pepe Sacristán, que acaba de deixar el Poliorama. A molta gent li agrada retrobar-se amb nosaltres i també veure com hem envellit [riu]. Soc de l’opinió que la gent gran, si pot, ha de seguir treballant en alguna cosa. El teatre requereix força física i mental però, a diferència d’altres professions, permet continuar. I si un pot, el millor és seguir.

¿Sent nostàlgia del passat? Inevitablement, miro al passat. Tracto de fixar-me en el present i el futur, però la vida per a mi cada vegada és més curta. Però, com és lògic, les persones grans ¿com no hem de recordar determinades coses que hem fet, bones o dolentes?

¿La situació de la cultura a Espanya ha millorat? Evidentment. Jo he viscut èpoques molt difícils. La postguerra va ser duríssima, una etapa difícil, pobra, trista. En moltes coses hem evolucionat per a bé; en altres, no.

¿Per exemple? En general, crec que s’ha perdut el respecte a l’altre, la consideració. El que abans se’n deia bones maneres. Per a mi, són fonamentals.

Està considerada com una gran actriu, no una diva. ¿Millor així? Mai he sigut diva, ni ganes. En aquesta professió cadascú és el que es fabrica i també el que els altres van fabricant-te. Mai he anat amb gaires fums, ni m’he complicat la vida perquè provinc d’una família d’actors i sé que aquesta és una feina meravellosa, privilegiada en molts sentits, però duríssima. Sempre he sabut el lloc on sóc i d’on provinc. Els fums no van amb mi.

Però deu haver conegut altres persones de la seva professió que sí que exploten aquest divisme. Clar, evidentment. Moltíssimes i de moltes categories. Alguns són divos amb raó perquè són efectivament genials, i altres, sense cap raó que ho justifiqui [riu].

Ha treballat en el teatre, el cine, la televisió. ¿Què li interessa més? A aquestes altures, ja no em tanco a res però, com deia al principi, jo ara també poso les meves condicions. Quan era jove no en posava perquè no podia i perquè vivia d’això. Però les coses han canviat. Ja no aguanto assajos de quatre hores. No els suportaria. Es fan uns muntatges que requereixen una agilitat que ja no tinc. Seria una temeritat per la meva part perquè cauen, es llancen, es banyen… ¡això jo no ho puc fer!

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

A 'Cartas de amor' té l’avantatge de tenir el text a la mà. A escena, vostè i Rellán van llegint les missives que s’han enviat els protagonistes durant tota una vida. Si m’oblido d’una cosa allà tinc el text però, com sempre, totes les obres tenen una dificultat diferent. En aquest cas no solament has de llegir, també interpretar. Encara que estem asseguts, el cos es mou, també té un llenguatge.

¿Quant hi ha de Julia Gutiérrez Caba en aquest personatge? Doncs no gaire. Melissa Gardner és una dona rica, en això ens asemblem poc. Els seus problemes també queden lluny dels que he viscut. Si en alguna cosa ens assemblem és que a mi també m’agrada la pintura i en aquesta fidelitat que manté amb el seu amic d’infància a través d’una llarga relació postal, a través de cartes que s’envien durant 50 anys. Entenc que hi hagi relacions com les que planteja la comèdia, dues persones unides per l’amor tot i que es veuen poc. La fidelitat de la seva petita amistat fins al final és una cosa que sí que va amb mi.