UNA FITA DEL CÒMIC
El mestre Blanco evoca un segle de TBO
L'històric dibuixant de 'La família Ulises' apadrina la presentació del llibre que commemora els 100 anys de la llegendària revista infantil
100 anys del TBO amb el dibuixant històric Josep Maria Blanco. /
Periodista cultural
Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica
Ubicada/t a Barcelona
ver +
Josep Maria Blanco Ibarz (Barcelona, 1926), històric dibuixant de La familia Ulises i de Los Kakikus, aquella tribu caníbal que necessitava «caçar» per menjar, recordava ahir la seva altra tribu, la seva altra «família», la que necessitava dibuixar per viure: la del TBO, de la qual amb 90 anys és lúcida memòria viva. I ho feia poc abans de bufar les espelmes del pastís del centenari de la llegendària revista infantil «que va donar nom als tebeos», nascuda el març del 1917. El lloc va ser la festa presentació del llibre '100 años de TBO' (Ediciones B), complet, didàctic i exhaustiu homenatge del divulgador i expert en còmics Antoni Guiral. Tota «una autòpsia, una Bíblia», com apunta el «grafòpata» i col·leccionista Lluís Giralt, que l’ha ajudat en la investigació.
Per Guiral, el llibre respon a la seva «preocupació pel nostre patrimoni cultural i a més a més, el TBO forma part de la cultura sentimental del país». Per això volia deixar constància, negre sobre blanc, de molts autors oblidats que la van fer possible. I Blanco, que va estar a la revista del 1951 al 1981 compaginant-ho amb la seva feina en un banc, evoca els que van ser i ja no hi són, com Coll (a qui va conèixer a Toray i el va animar a portar el seu treball al TBO), Opisso, Tínez, Castanys, Urda, Donaz, Muntañola, Benejam... I ho fa amb la mateixa proverbial modèstia amb la qual el 1969 va agafar el relleu d’aquest últim –«amic i bellíssima persona»– quan va perdre la vista, dibuixant 'La familia Ulises'. Per respecte a Benejam no les va firmar mai. «Eren uns personatges tan famosos que TBO no podia prescindir-ne. Primer ajudava Benejam a casa seva, però s’havia de retocar tant que l’editor em va dir que ho fes tot jo. Soc molt perepunyetes amb el que és meu i el que és d’altres i La familia Ulises no era meva», explica qui fins i tot firmava Ibarz si els guions no eren seus.
COL·LEGUES COM JAN I JOSÉ LUIS MARTÍN
Reflex d’una era en què l’autoria no es reconeixia com es mereixia, relata Blanco com va haver de recórrer al Mercat de Sant Antoni. «Vaig anar comprant els exemplars del TBO fins que vaig reunir tot el meu treball en 12 toms». Mestre entranyable, en la presentació, col·legues de professió com Jan, José Luis Martín, Kap, Alfons López, Pepe Gálvez, Juan Carlos Ramis i Joaquín Cera li donaven suport.
Blanco, que després de deixar la revista va publicar Barcelona, de Blanco (Ediciones B, 1993) i la sèrie antibel·licista Otto el cañón (Amaníaco, 2014), serà també homenatjat al Saló del Còmic de Barcelona (del 30 de març al 2 d’abril) amb una exposició com a guanyador del Gran Premi en l’edició del 2016. També en el certamen i comissariada per Guiral, una mostra commemorarà el segle del TBO (n’hi haurà una altra a la Biblioteca de Catalunya del 16 de març al 15 d’abril).
Autoretrat de Blanco, Al 'TBO'.
EDATS D'OR
Guiral assenyala que la revista que va publicar sèries tan populars com Los inventos del TBO, Altamiro de la Cueva i Eustaquio Morcillón y Babali, «comercialment» va tenir dues edats d’or: «Una a finals dels anys 20 i principis dels 30, i una altra entre 1956 i 1958, quan venia 350.000 exemplars». «Però
–afegeix–, com a producte destaca la del 1941 al 1952, l’etapa sense numerar, quan havien de canviar el títol de la capçalera a cada número perquè tenien prohibit pel règim sortir com a publicació periòdica. Com que no encaixaven en un tipus de revista controlat per la censura tenien un component més crític i social». De llavors és una del 1951, en plena postguerra, de Benejam sobre una família famèlica. Encara que el més censurat va ser Urda, que dibuixava senyores amb moltes corbes.
Notícies relacionades
Després, les lleis franquistes sí que van aconseguir imprimir un humor més blanc al TBO, que el diferenciava de Bruguera, la seva eterna competència, que tenia, segons l’autor, «un contingut més dur i cru i violent, que reflectia el que passava al carrer». No obstant, fins al 1970, Blanco va patir la censura: «Era una època –explica– en què es necessitaven influències per a tot. El protagonista de la historieta va a matricular el fill al col·legi, a demanar que li posin el telèfon... i a tot arreu li demanen uns impresos i una carta de recomanació. La seva dona truca al metge perquè està obsessionat i aquest diu que ha d’ingressar en una clínica. Però també allà li demanen la carta de recomanació».
De fet, assenyala Guiral, TBO va néixer «buscant l’èxit d’En Patufet i un públic semblant, però sense la pedagogia i moralina d’aquella. Ja des del número 10 (sota les noves regnes de Joaquim Buigas), el canvi de concepte va ser prioritzar la historieta ja des de la mateixa portada, dirigir-se a tota la família i fidelitzar els lectors». I ho van aconseguir.
