CRÍTICA | Joan Daniel Bezsonoff: el narrador com a 'jazzman'

Llegir els llibres de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és com contemplar una exposició de quadres del mateix pintor: hi ha unes constants i també unes especificitats que aprenem a paladejar si sabem endinsar-nos-hi. Les constants, que atorguen el seu toc personal a totes les seves novel·les, són l’argument que flueix amb lleugeresa, el rerefons d’alguna guerra europea, la passejada històrica per un parell de capitals, la documentació minuciosa, el protagonisme de personatges erotòmans interessats en la lingüística, la presència lateral de personatges històrics, la banda sonora de cantants com Luis Mariano.

    L’especificitat de La ballarina de Berlín és la Centreeuropa d’entreguerres, on va prenent forma l’ou de la serp. L’oficial polonès Jerzy Sosnowski, amant de les dones i de l’equitació, organitza un harem d’espies que el mantenen informat sobre els moviments de la diplomàcia alemanya. Ell és l’autèntic protagonista del llibre, igual com el capità Ahab ho és de Moby Dick: com la balena blanca, la ballarina Lea Niako tarda a aparèixer, té el paper de contrapunt, afegeix misteri a la trama i n’accelera el crescendo.

Notícies relacionades

‘El diablo viste de Prada 2’: diccionari de la seqüela més esperada sobre el món de la moda, de la A d’Andy Sachs, a la C de Cerúleo i la M de Miranda

El somni dels delirants

    Tot i l’ambient prebèl·lic, La ballarina de Berlín incorpora menys escenes sangonoses i menys diàlegs cínics que altres obres de Bezsonoff. Els personatges són més humans, si bé la seva  capacitat amatòria es manté a un nivell olímpic. L’humor desencantat i la nonchalance no s’han esvaït, ans al contrari. Com més intensa és l’escena, més sorprenen els adjectius.   

COM UN TORRENT / Cap altre autor català utilitza amb tanta constància ni versemblança paraules com fringaire o gomorritzar. ¿Algun altre novel·lista del país hauria gosat narrar les peculiaritats eròtiques de Hitler i Goebbels?  Una novel·la de Bezsonoff només s’assembla a una altra novel·la de Bezsonoff. El narrador s’hi mou amb la llibertat d’un jazzman: resumeix, elideix, salta endavant i endarrere, s’atura en escenes mòrbides, interpel·la el lector, incorpora comentaris metaliteraris, cita en deu llengües. Més que a un riu, aquestes novel·les recorden un torrent.  Cadascuna contribueix a completar el fris de la història recent d’Europa.