Una història del rock en 50 pel·lícules

No sabem si el rock serà tan longeu com el cine, però Eduardo Guillot l’invoca a l’hora de reunir en un llibre 50 pel·lícules que reflecteixen o alimenten l’evolució de la música com a cultura transformadora, expressió del signe dels temps des de la seva entrada en escena a mitjans del segle XX. Una guia d’autor, tan funcional com analítica, que recorre per ordre cronològic films associats a les albors del rock’n’roll, a la contracultura, l’òpera rock, la música disco, el heavy metal, l’imaginari indie, les raves i altres universos paral·lels.

El punt de partida de Sueños eléctricos. 50 películas fundamentales de la cultura rock (Editorial UOC) són els títols de crèdit de Semilla de maldad (1955), al galopant so del Rock around the clock, de Bill Haley & His Comets, amb què el seu director, Richard Brooks, va voler il·lustrar una història sobre rebel·lies adolescents. A partir d’aquí desfilen cintes mítiques, èxits comercials i títols underground, de Blow-up a Searching for Sugar Man passant per Febre del dissabte nit, The blank generation i Alta fidelidad, en què Guillot, periodista valencià especialitzat en música i cine, rastreja claus, desentranya trames i situa contextos.

Javier Pérez Andújar deia, a la presentació del llibre fa uns dies, que esperava trobar a Sueños eléctricos  «un llibre escrit per un rocker més que per un cinèfil», entenent que «el rock’n’roll et forma i, facis el que facis, ja tens incorporada aquesta textura, aquesta manera de veure la vida». Segurament Guillot, que es declara fill de The Clash («no hi ha pel·lícules que siguin fonamentals», d’aquest grup, lamenta), és més el periodista de rock que vol proclamar la importància d’aquest univers cultural a través del setè art que el cinèfil que tafaneja en un territori exòtic. El rock, aquí, és entès «com a cultura en un sentit ampli i amb una actitud», apunta ell, encara que la missió de l’obra pugui ser tan imponent com «crear un cànon», com va aventurar, en el mateix acte, Rubén Lardín.

El llibre respon a la missió d’establir una pauta, sí, i la llista de pel·lícules favorites de Guillot ve a ser la mateixa que la dels títols que estima més importants. Parlem de cintes representatives d’eres, estètiques, moviments. Moltes, de quan aquests interpel·laven la joventut en un sentit ampli, no a parcel·les minúscules. Guillot les va voler tornar a veure totes abans d’escriure el llibre i es va adonar que algunes, com Tommy, cotitzaven a la baixa. «La pel·lícula no ha canviat, però tu sí», apunta. Aquesta la va acabar incloent, no obstant a la llista.

Mons paral·lels

Notícies relacionades

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Lucía Cerezo, la jove sensació del ‘romantasy’

Mons paral·lelsLa informació bolcada en aquestes 208 pàgines és aclaparadora, amb intenció divulgativa, sense esnobismes i a través tries que denoten humor, com This is Spinal Tap, la paròdia del grup dinosaure heavy. No tot és rock i derivats: hi ha intruses homologables com Let’s get lost, documental de Bruce Weber sobre Chet Baker, i Buena Vista Social Club, de Wim Wenders.

Inclou més cintes de ficció que documentals, encara que aquí en tenim altes mostres com 20.000 dies a la Terra (2014), sobre Nick Cave, que tanca el llibre. Pel·lícules, moltes de les quals, avui accessibles a través de plataformes a la xarxa. Guillot les ha glossat sobrevolant prejudicis i parcel·lacions, desenvolupant un criteri d’intenció sòlida i duradora. Inflexible davant la seva idea de la impostura: el veto a Gairebé famosos. «Tenia clar que per principis no hi podia entrar per la seva visió falsa del rock’n’roll».