Javier Ruibal, emoció en família

Javier Ruibal no serà simplement Javier Ruibal, aquest vespre al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat (19.00 hores), sinó un dels estadants de Casa Ruibal, el grup que integra amb els seus fills Javi i Lucía juntament amb el pianista Iñaki Salvador. Un format amb un vincle sentimental que enclou els seus perills. «Ells fan la seva feina i soc jo qui corre el risc d’emocionar-se a mig camí i quedar-se allà a l’escenari amb un nus a la gola», explica el cantant i guitarrista gadità.

Casa Ruibal es va posar en marxa fa quatre anys i és ara quan es mostra per primera vegada a Catalunya, en el marc de Barnasants. Doncs ja era hora. «És un espectacle amb música i ball i requereix unes necessitats, un teatre amb caixa negra i espai suficient, d’aquí ve que hàgim trigat a venir», informa Ruibal. «¡Però no caduca!», diu fent broma. El recital cobreix cançons de tota la seva trajectòria amb èmfasi en la «part més flamenca».

Javi, de 33 anys, és percussionista, a més de productor de discos com els dos últims del seu pare (i els del seu propi grup, Glazz), i Lucía, de 26, és bailaora. «Està bé que tots dos triessin disciplines diferents de la meva, així que no hi ha res a comparar», raona el pare. El quart vèrtex, Iñaki Salvador, és com de la família. «Forma part de nosaltres. Ells han crescut en la seva presència», assegura Ruibal, que en el passat ha treballat amb pianistes com Chano Domínguez i Jesús Lavilla.

CANÇÓ DE BRESSOL AMB RETARD

Al seu disc Quédate conmigo (2013) hi havia una cançó titulada Baila Lucía que ara cobra un sentit integral. «És la cançó de bressol que li devia quan era petita, feta realitat quan ja era adulta i artista», explica Ruibal, que quan van néixer els seus fills va evitar dedicar-los cançons. «Em feia cert pudor: és el que feien molts artistes melòdics i no hi volia caure». Però, més enllà del missatge amorós envers la seva filla, Baila Lucía és una advertència de les responsabilitats de l’artista. «Li recordo que s’ha compromès a ballar per commoure’ns i que no s’hi valen trampes ni trucs, que s’ha de ser seriós i rigorós».

Casa Ruibal ofereix un espectacle «amb una petita teatralització sobre la casa d’un artista on els fills acaben dedicant-se a l’ofici», i no en contempla la plasmació discogràfica. En això, l’última notícia de Ruibal és 35 Aniversario, la caixa de dos compactes i dos DVD que va llançar l’any passat. Un treball en què aquest cantautor d’imaginari poètic andalusí reflecteix quatre nits de recital, al costat de les muralles de Cadis, amb amics com Kiko Veneno, Martirio, Miguel Ríos, Jorge Drexler i Carmen Linares.

    

L'ESTÍMUL CONTINU 

Notícies relacionades

Empremta espanyola en la guerra dels EUA

Mig segle del Lübeck, pioner dels frankfurts

Després d’aquest temps, ¿ Ruibal ha arribat allà on volia? «La plena satisfacció no es té mai, i això és estimulant perquè et demana seguir treballant», raona. Ell és dels que, dintre seu, sempre pensa que «ho hauria pogut fer millor». Rarament escolta els seus discos d’altres temps i, si se li pregunta, considera Pensión Triana (1994), gravat en directe a l’estudi, com «un dels que més significat tenen» de la seva carrera.

Va començar gravant en multinacionals, va passar després a discogràfiques petites i ara publica els seus treballs amb el seu propi segell, Lo Suyo Producciones. «La gran companyia buscava una altra mena d’artistes i tenia altres estratègies. Però jo no miro enrere», apunta. Gravar en l’estudi «és la reflexió i també el trucatge», mentre que el directe exposa les seves arts d’una manera més espontània. ¿Més pur? «És el que més s’assembla al que som», considera. Té compostes més de la meitat de les cançons d’un nou disc, però encara és aviat per parlar-ne. «L’únic que m’importa és el concert de demà, i el de demà passat, i després el següent…».