Natalie Portman: "Ser famós no significa ser excepcional"

Tom Hanks la va definir una vegada com «un misteri irresoluble», i potser és per això que Natalie Portman resulta tan convincent en la pell d’un altre misteri irresoluble, Jacqueline Kennedy. El seu treball a 'Jackie' podria proporcionar-li el seu segon Oscar la setmana que ve, poc abans de l’arribada al món del seu segon fill.

–¿Com descriuria la connexió que va sentir amb la Jacqueline Kennedy de 'Jackie'?

–M’agradaria dir que vaig sentir que tenia moltes coses en comú amb ella, però mentiria. I no només perquè jo no soc una figura pública a la mateixa escala ni una icona de la mateixa magnitud. Crec que la seva fortalesa és inigualable. Em va resultar molt interessant acostar-me a la seva faceta més privada: les seves crisis de fe, els seus pensaments sobre el suïcidi i, sobretot, la seva increïble intel·ligència. Jackie va entendre com ningú que qui escriu la història és qui l’acaba definint. La història importa per com està escrita i no per com va passar.

–¿Com va accedir a aquesta faceta privada?

–Bàsicament ens vam servir de les evidències històriques per portar a terme conjectures al voltant de quin era probablement l’estat mental de Jackie a conseqüència del succés. Per descomptat, subratllo la paraula «probablement». Sempre que mires de recrear la vida d’un altre ésser humà, sigui qui sigui, és impossible saber què li va passar de veritat pel cap i pel cor en un moment donat. Per això jo sempre dic que la història no és res més que el millor conte de fades que a algú se li va poder ocórrer.

–'Jackie' ha sigut dirigida per Pablo Larraín, que no és nord-americà, sinó xilè. ¿Com ha influït aquest detall en la pel·lícula?

–Al no ser nord-americà no sent aquesta espècie de reverència cap als Kennedy que afecta molta gent del meu país. Es limita a tenir-los respecte. D’altra banda, considero Pablo un dels tres millors directors amb qui he treballat mai. És capaç de veure les coses des d’una perspectiva única i, per tant, et dona idees que a tu no se t’haurien ocorregut mai. A més a més, és capaç com ningú de trobar humor fins i tot en les escenes més tristes, i foscor en els moments còmics.

–¿Quina diria, vostè, que és la qualitat que més clarament distingeix 'Jackie' de la típica pel·lícula biogràfica?

–Que la majoria d’aquestes pel·lícules es limiten a santificar el seu protagonista. En canvi, crec que la nostra pel·lícula deixa clar que ella podia ser forta, però també vulnerable, noble, però també molt egoista, sensual i a la vegada gèlida. I tampoc cau en el clixé del suposat cine feminista. Moltes pel·lícules que onegen la bandera del feminisme es limiten a retratar la dona com algú molt dur, però això no és feminista, perquè no permet que la dona sigui un ésser humà complet.

–¿Com explica que els personatges femenins complets segueixin sent una excepció?

–Resulta inevitable, considerant que els que produeixen, escriuen i dirigeixen les pel·lícules segueixen sent majoritàriament homes. Atenció, m’encanta veure pel·lícules d’homes. Només és que no és normal que la presència de les dones sigui tan minoritària. Per descomptat, això mateix passa en tots els àmbits. Qualsevol reunió de qualsevol empresa en què només hi hagi una dona contribueix a perpetuar el problema.

Notícies relacionades

'Jackie', la dona i el símbol

'Jackie': tan distant com excepcional

–Un dels grans temes de 'Jackie' és com pot resultar de difícil per a una celebritat separar l’àmbit públic i el privat. ¿És difícil per a vostè?

–Avui dia és difícil per a tothom. Gent que no et coneix de res es creu amb dret de donar opinions sobre tu, i això fa que ens preocupem molt més per la manera com se’ns percep i per no ser malentesos. En tot cas, en aquest aspecte miro de no considerar-me diferent de qualsevol. Ser famós no significa ser excepcional. O no hauria de ser així.