ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

'Jackie', la dona i el símbol

Pablo Larraín retrata la construcció del mite de Jacqueline Kennedy després del magnicidi de Dallas i brinda a Natalie Portman un paper d'Oscar

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Comencem parlant del que 'Jackie' no és, encara que pugui semblar que sí. En primer lloc, no és el que coneixem per biopic: no recorre la biografia de la seva protagonista, Jacqueline Kennedy, sinó que se centra a contemplar-la només en la setmana posterior a l’assassinat de JFK, i en el procés no segueix les convencions comunament associades al gènere. En segon lloc no és un intent descarat de proporcionar a Natalie Portman el seu segon Oscar després del que va obtenir pel seu paper a la pel·lícula 'Cisne negro' –o, almenys, no únicament–, malgrat que l’actriu està estupenda en el paper del títol. Al capdavall, Jackie ha sigut dirigida per Pablo Larraín, que s’ha convertit en un dels grans directors actuals específicament gràcies a la seva intrèpida i subversiva manera de recrear històries reals sobre la vida de gent involucrada en política.

    

De fet, malgrat que aquesta pel·lícula no parteix d’una idea seva, sinó d’un encàrrec –en un principi l’encarregat de dirigir-la havia de ser Darren Aronofsky, que finalment figura en els crèdits en qualitat de productor–, qualsevol diria que feia anys que es preparava per fer-la. L’efecte d’un magnicidi és un assumpte del qual el xilè ja va parlar a 'Post-mortem' (en concret, el del de Salvador Allende). I a 'Neruda' (2016), la seva calidoscòpica aproximació al poeta Pablo Neruda, ja va mostrar el mateix afany desconstructiu del mite del qual fa gala en la pel·lícula que ara arriba als cines.

Fent ús d’una estructura onírica que entreteixeix impressions i records, 'Jackie' salta enrere i endavant en el temps per mostrar-nos la primera dama alternativament mentre concedeix la seva primera entrevista després de l’assassinat, filma un famós programa de televisió que en essència és una visita guiada per la Casa Blanca i, per descomptat, experimenta la tragèdia del tiroteig de John Fitzgerald Kennedy a Dallas, el seu fastuós funeral i el seu enterrament.

  

 En el procés, la pel·lícula funciona com a retrat d’una dona determinada a posar la seva imatge pública per sobre dels seus sentiments privats, i del seu estoic afany per mantenir davant de les càmeres les maneres i l’actitud –forta, determinada, intimidant–, tot i que al darrere amb prou feines és capaç de sostenir-se. Larraín no intenta destruir la icona, sinó més aviat explorar la intensíssima pressió que aquesta condició d’icona devia imposar sobre ella.

PLANIFICACIÓ FUNERÀRIA

Així mateix, Jackie també explora la cruel paradoxa derivada de la planificació funerària. Tota mort obliga a la presa de mil decisions logístiques als familiars en el moment precís en què resulta impossible prendre decisions racionals, però en el cas de Jackie aquesta incongruència es va veure ampliada pel fet que la mort fos la d’un president i que al seu voltant no només hi hagués la seva família –entre ells, Bobby Kennedy, a qui Larraín retrata com algú preocupat només per la seva imminent pèrdua de poder–, sinó també el servei secret, el nou president, el poble nord-americà, dignataris estrangers i el món sencer. I no oblidem que la senyora Kennedy havia perdut un nadó de dos dies només dos mesos enrere, i que Lee Harvey Oswald va ser abatut el dia abans del funeral.

  

 Sens dubte tenia un bon sagramental amb què lidiar. I, tot i així, va remoure cel i terra perquè el funeral del seu marit fos un espectacle. ¿Per què? ¿Com una dona tan aparentment reservada va arribar a posar-se a si mateixa estratègicament sota un focus tan intens? D’això parla aquesta pel·lícula, més que del dolor provocat per la mort o del dol o de les fosques intrigues polítiques a les altes esferes.

OBJECTIU: CREAR HISTÒRIA

Notícies relacionades

'Jackie' explica com la seva protagonista va acceptar convertir-se en la mena de figura que omple portades de revistes i exemplifica normes d’estil perquè amb això nodria el llegat del seu marit i, dit d’una altra manera, creava història. Parla de la distància que separa –o potser més aviat del pont que uneix– la veritat i l’artifici i la persona i el símbol. De la construcció de l’imaginari col·lectiu i, més específicament, de la idea de celebritat