'Jackie': tan distant com excepcional

Afortunadament, la modalitat del 'biopic' ja no ha d’acatar les rígides normes de sempre. Todd Haynes va procurar la primera gran revolució amb la seva biografia imaginària i polièdrica de Bob Dylan a 'I’m not there', i ara és el xilè Pablo Larraín qui segueix el curs invers de les regles. Ho va fer primer amb el poeta Pablo Neruda i ara incideix amb Jacqueline Kennedy, la dona que va veure morir JFK als seus braços i es va casar després amb el magnat grec Aristotelis Onassis.

    

La visió de 'Jackie' es redueix al magnicidi de Dallas, els dies immediatament anteriors i els posteriors. No sorprèn l’elecció narrativa, però sí que podria fer-ho l’interès de Larraín per parlar d’un personatge públic de la vida nord-americana. En absolut. En una de les seves més inquietants pel·lícules, P'ost-mortem', es va centrar en el cadàver de Salvador Allende. Aquí el cos sense vida de John Fitzgerald Kennedy també juga un paper important en la pel·lícula. Larraín explica la història mundial a partir dels seus cadàvers violents.

  

 La gestió del funeral és molt pròpia de Larraín, així com també la mudança de l’ex primera dama, el record del marit mort i el llegat polític. Tot s’explica en no menys de sis temps barrejats: l’entrevista que un periodista fa a Jackie (una notable Natalie Portman), l’atemptat, el funeral, la conversa amb un sacerdot (el desaparegut recentment John Hurt, en un dels seus últims treballs), un concert de Pau Casals i la reconstrucció del reportatge televisiu en què Jackie va mostrar al món les interioritats de la Casa Blanca.

Notícies relacionades

'La gran muralla': una aparatosa façana

'Jackie', la dona i el símbol

    

Un puzle que sembla distant, però que tampoc ho és: la forma de filmar en primer pla Jackie, la seva reacció després de l’atemptat, la sang encara visible a la seva cara, el despertar l’endemà, l’enfrontament amb Lyndon B. Johnson..., la converteix en un personatge dramàticament excepcional.