Enrique Vila-Matas: "És la meva novel·la més original perquè va en contra de l'originalitat"

Explicar una novel·la d’Enrique Vila-Matas. ¿Com s’ha de fer? ¿Com es poden explicar els seus innombrables replecs, digressions, cites (reals o inventades), autors i teories? Per exemple, la nova Mac y su contratiempo (Seix Barral) es resisteix a ser reduïda a un eslògan. Corre per solapes i anuncis que és la més divertida de les seves seves i, sí, és divertida, amb el típic humor vilamatasià –«impàvid», diria Ignacio Martínez de Pisón–, però qui es quedi en la superfície es perdrà un dels seus llibres més seriosos. ¿I de què va? Tampoc és senzill. Bàsicament, va d’un tipus una mica excèntric, el Mac, obsessionat amb un veí escriptor i amb la novel·la que va escriure fa 30 anys, que el Mac s’ha dedicat a reescriure i a glossar a base de cites alienes i de reflexions. Temes com el del doble, el sempre molt inquietant del ventríloc i el suïcidi i els seus comiats s’uneixen a convidats com José Mallorquí, el creador d’El Coyote, Peter Ustinov en la seva encarnació de Nerón a Quo Vadis i Roberto Bolaño, per citar-ne només tres d’un llarg repartiment.

–És un llibre amb una aparença molt lleugera que, en el fons, conté coses molt serioses. ¿Hi està d’acord?

–Espero que s’entengui així, encara que per a molts lectors pot ser un divertimento i està bé que sigui així. És un llibre mutant –novel·la, col·lecció de contes, assaig...– que m’ha sigut molt fàcil d’escriure perquè fa molt temps que hi penso. Es basa en una decisió estilística que vaig prendre al principi de la meva carrera, que consistia a parlar des de l’espai de l’assagista o, si es prefereix, des de l’espai del poeta, encara que no he escrit mai poesia en sentit estricte. Espero que els meus lectors es retrobin amb aquesta veu que ja coneixen per altres llibres meus.

–Si hi ha un tema central al llibre és la idea de la repetició com a motor de la literatura.

–Bé, és el gran tema del llibre, sí. Però també es corre el risc que el banalitzin.

–Que diguin «Vila-Matas es repeteix». ¿No li fa por?

–És clar que em repeteixo, però alhora no ho faig. Per això és molt oportuna la cita de Søren Kierkegaard que diu que el record i la repetició són el mateix moviment: un mira cap enrere, i l’altre, endavant.

–Això li serveix per fer aquí una revisió, una espècie de manifest de tota la seva obra.

–Sí, com si fos un joc. Em dic: «A veure com torno a fer aquella novel·la que vaig escriure fa 30 anys». I veig que, encara que les diferències són abismals, continuo sent el mateix. Mario Levrero, un excel·lent escriptor uruguaià, deia, en paràfrasi, que un arrossega el passat, que aquelles situacions es converteixen en una selva embullada i que finalment amb el pas dels anys un s’adona que la selva és un mateix i que no hi ha sortida.

–Se’l considera l’escriptor espanyol més original. ¿Llavors, la repetició?

–Podríem dir que aquesta és la meva novel·la més original precisament perquè va en contra de l’originalitat. No existeix l’originalitat, tot és transmissió i repetició des de l’origen dels temps.

–¿En el fons ha escrit aquest llibre per comprendre coses que no entenia quan era més jove?

–Segur que sí. Molts dels meus llibres els he començat a captar en la seva pròpia intensitat molt després d’haver-los escrit.

–¿Com quin? ¿Historia abreviada de la literatura portátil

–I si em colla, La asesina ilustrada, que vaig escriure el 1977, en el qual ja es troben tots els meus components. Llavors no ho sabia, però ara hi veig una coherència estranya, la creació d’un món amb totes les seves claus i els seus codis. I el millor per a mi és que no és tancada, sinó oberta i està en marxa.

–I, no obstant, aquest té el regust d’un final de trajecte. Un llibre manifest de totes les seves novel·les i obsessions.

–Sempre he funcionat així. Buscant el cul-de-sac, el carreró sense sortida. A França, Anne Serre, l’autora de ¡Ponte, mesita!, ha publicat un llibre titulat Voyage avec Vila-Matas on m’ha transformat en un personatge que l’acompanya tota l’estona com si fos un fantasma. En un determinat moment, m’anomena el «príncep de la posada en abisme».

–És a dir, de les històries que fan tremolar el terra del lector. 

–Sí, el que em proposava és fer creure al lector que es tracta d’un llibre pòstum. I espero que s’entengui així, perquè a ningú se li acudiria acabar-lo amb la frase: «M’acabo de recordar, per exemple, de les coca-coles de cirera». Com i de quina manera s’ha interromput, és una cosa que deixo a la imaginació del lector.

–A més és un llibre marcat per la mort; hi ha diversos comiats de suïcides.

–Hi ha la carta que José Mallorquí va deixar a la seva família, d’una senzillesa esfereïdora. Mallorquí va viure en el que ara és el meu barri, un lloc que a la novel·la en dic El Coyote.

–¿Es la seva novel·la més borgiana?

–Aquesta és una pregunta kafkiana perquè Jorge Luis Borges no va escriure mai una novel·la.

–Però sí que ha influït en moltes. ¿És el seu cas?

–En el sentit que Borges sempre actua com a crític dins una narració de ficció. En un programa de televisió han decidit que aquesta novel·la és una master class literària, perquè es parla de 10 autors a la primera part i de 10 a la segona, amb els seus respectius estils.

–¿Què en pensa del seu narrador, el Mac? És ideal per crear una lògica distorsionada i embogida.

–¿Creu que està boig? Jo el veig com un personatge desvalgut, que no fa diferències entre la seva vida interior i la seva vida exterior. Ara bé, alguns lectors el troben una mica estrany.

–Una mica raret sí que ho és.

–He de dir que em sorprèn i que deu ser perquè jo mateix soc estrany i no me n’adono, perquè a ell el trobo perfectament normal. Llevat del fet que reescriu la novel·la del seu veí, això és estrany.

–Al seu llibre torna a parlar molt de cinema. I la pel·lícula Ciutadà Kane

–Tampoc s’ha d’espantar els lectors. La meva preocupació és que hi hagi persones que no el llegeixin sencer, perquè si no ho fan se’n poden emportar una idea equivocada.

–Sent un llibre que bàsicament transcorre al cap del Mac, un barceloní contagiat per la literatura, és digne d’esment un paràgraf que sembla que al·ludeixi al present. «Hi ha una crisi econòmica que cada dia va pitjor. La televisió, no obstant, a l’estar controlada pel corrupte partit al poder, anuncia que econòmicament tot torna a anar bé…».

–Però no només en aquest paràgraf; al llibre hi ha una presència progressiva dels indigents que avancen al barri a la manera de l’Òpera de tres rals de Bertolt Brecht. I crec que amb el temps pot ser que es vegi que reprodueix d’una manera més clara el que ha passat en aquest temps de crisi que una novel·la realista sobre el tema. Les novel·les de Manuel Puig, que aparentment només parlen de cinema i de cultura popular, reflecteixen millor el clima moral de la dictadura argentina que qualsevol altra obra que es proposi descriure el moment.

–¿Així que en el fons ha escrit una novel·la política?

–També. Durant anys he anat descrivint la meva posició, no l’amago.

–¿Catalunya es podria descriure, segons les seves paraules, com un laberint sense centre?

–Doncs no ho sé. Tant el PP com Junts pel Sí tenen escàs interès a arribar a un acord. Enrocar-se en les seves actituds els fa guanyar vots. Junqueras guanyarà si el PP impedeix el referèndum i viceversa. Tots volen esgarrapar vots dels altres. La política s’ha convertit en una cosa de clienteles, no de ciutadans, d’arribar al màxim públic possible. En el món dels llibres passa una cosa semblant.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

–¿I a vostè com a autor no li interessa el públic?

–Deixo aquest tema en mans de la divina providència.