Skunk Anansie, una nit de fúria

Skunk Anansie tractava matèries com l’antiracisme i el feminisme cap als anys 90, en èpoques en què no estaven en l’ambient com ho estan actualment, i durant aquest temps la banda sembla haver-se armat de raons per consolidar el seu discurs i abocar-lo amb una fúria antiga i argumentada. La seva màxima expressió són els directes, agitadors i físics, com el d’aquest dilluns a la sala Razzmatazz, un concert programat pel Festival del Mil·lenni.

Aquests londinencs sempre han anat a contracorrent: en temps de brit-pop, apujaven la distorsió de les seves guitarres i simpatitzaven amb sons metàl·lics creant una categoria pròpia. Han anat regenerant el seu repertori de manera que la meitat correspon a cançons de la seva segona vida, a partir del 2010, encara que les seves peces clàssiques dominen els trams claus del concert, l’arrencada i el clímax. Material com 'And here I stand', de 1996, que va obrir la nit i que Skin, la seva carismàtica cantant, va interpretar forçant extremadament la veu.

    

ROCK DE TRAÇ DENS

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Un Skunk Anansie atent als seus codis aïrats, de tacte petri, va recórrer al seu primer disc amb 'Intellectualise my blackness' i 'I can dream' per posar la sala a to. Amb les cançons més modernes va obrir una altra classe d’ambients: del tempo pausat d’'I hope you get to meet your hero', amb càrrega emotiva però sense vulnerar la severitat sonora, a la robusta 'My ugly boy', amb Skin a la guitarra, i d’allà a l’últim disc, 'Anarchytecture', a través de substancioses pistes de traç dens ('Victim') i incursions 'dance': l’invasiu 'Love someone else' amb textures electròniques que va envoltar l’escenari amb una cortina de llums vermelles.

AL·LEGAT CONTRA EL FEIXISME

Skin va buscar el contacte directe llançant-se al públic en una peça nova, 'That sinking feeling', sobrevolant els seus caps i instant després a la conscienciació sobre el feixisme que, va venir a dir, amenaça el món. «Hi ha alguna cosa que podeu fer si a la vostra família, en el vostre entorn, hi ha algú racista o homòfob: ¡digueu no!». Seqüència de clímax rumb a les clàssiques 'Tracy’s flaw' i 'Charlie big potato' sense passar per alt la 'Little baby swastiskkka' amb la qual, el 1995, el grup es va referir a la captació neonazi d’adolescents i que no deixa de desprendre un inquietant sentit de l’actualitat.