Maren Ade: "La base de l'humor és en el dolor"

Abans que presentés Toni Erdmann a Cannes, a Maren Ade només la coneixia la cinefília més conscienciosa. Avui és massivament reconeguda com un dels grans talents del cine actual, i la gran favorita, juntament amb Elle, de Paul Verhoeven, d’emportar-se l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a casa.

–Segur que quan va estrenar la pel·lícula a Cannes no s’esperava aquest èxit.

–No, en absolut. És que no té sentit: és una comèdia que parla de coses tristíssimes, i a sobre dura gairebé tres hores. Vaig intentar escurçar-la, però em vaig adonar que si ho feia la complexitat es perdria. A més, és un assumpte de ritme: amb un quart d’hora menys de metratge la pel·lícula semblava més llarga. O potser això només és una excusa, i el que passa és que vaig ser incapaç de tallar res. M’agraden les pel·lícules llargues.

–¿Va voler des del principi fer una comèdia, o li va sortir així?

–Volia fer una comèdia i durant el rodatge estava segura que no em sortiria. Diverses vegades li vaig demanar perdó a la meva productora. Li vaig dir: «Et vaig enganyar, et vaig vendre una pel·lícula divertida i m’està quedant trista i depriment». Al final, els seus moments més graciosos sorgeixen de la humiliació o la desesperació. I és que així és la vida, ¿no? La base de l’humor és en el dolor. El clàssic mastegot. 

–¿Com se li va acudir Toni Erdmann

–El punt de partida va ser el personatge de Winfried, el pare, que en part està inspirat en el meu propi pare. Té un sentit de l’humor bastant esbojarrat. Com Winfried, ell també es passeja per la vida amb unes dents de plàstic a la butxaca. Els hi vaig regalar fa molts anys, me’ls van donar de regal quan vaig assistir a l’estrena a Berlín d’Austin Powers. 

–Però, ¿per què va decidir explorar la relació entre un pare i una filla?

–Les relacions entre pares i fills són fascinants. Els nostres pares acostumen a tenir una capacitat única per avergonyir-nos fins i tot amb el comportament més innocent, i és un misteri com ho aconsegueixen. I després hi ha la seva obsessió perquè siguem feliços. La felicitat està completament sobrevalorada. Seríem molt més feliços si no ens preocupéssim tant per ser-ho.

–No és una opinió gaire diferent de la que Ines, la filla, expressa a la pel·lícula. ¿S’identifica amb ella? 

–Bastant. En part perquè, com jo, treballa en un entorn dominat per homes. Però sobretot perquè Ines ha de ser filla, cap, treballadora… Ha d’interpretar tants papers que ja no sap qui és. A la vida real és difícil escapar dels rols que se’ns imposen des de la societat i, sobretot, des de la família. D’aquí ve que la pel·lícula es pregunti: ¿i si un pare i una filla poguessin tornar-se a trobar, com si fossin estranys, i començar de zero?

–Així mateix, pare i filla també funcionen com a símbols d’un canvi de valors en la societat. ¿Era la idea?

–Sí. A la pel·lícula, Winfried representa un sistema de valors, el que encarna l’idealisme del 68, que ja se n’ha anat gairebé del tot en orris. A la meva generació ja no se li permet veure les coses d’aquesta manera. Tinc la sensació que per nosaltres les coses s’han complicat molt, i és difícil saber a qui donar la culpa. Per això és normal que els nostres pares ens semblin marcians.

Notícies relacionades

Europa es rendeix a 'Toni Erdmann'

La vall dels desapareguts

–Van passar set anys entre Toni Erdmann i la seva anterior pel·lícula, Toni Erdmann Entre nosaltres. 

–Vaig passar gairebé cinc anys pensant Toni Erdmann; rodar-la va comportar un any; per muntar-la en vaig trigar un i mig, i mentrestant vaig ser mare dues vegades. I soc molt lenta. Amb sort, faré quatre o cinc pel·lícules més en tota la meva carrera. És una pena, però és així.