Europa es rendeix a 'Toni Erdmann'

Que Pedro Almodóvar no tenia opcions aquest any als Premis de l’Acadèmia del Cine Europeu (EFA) era cosa sabuda per endavant. Totes les quinieles tenien clar que 'Toni Erdmann' seria la guanyadora. I no només perquè la seva directora, Maren Ade, és alemanya i l’EFA és una organització liderada per un director alemany, Wim Wenders, amb seu a Berlín i amb uns membres de majoria germànica. També, sobretot, perquè es tracta d’una pel·lícula hilarant, profundament commovedora i meravellosament rara. Ningú s’esperava, això sí, que el seu triomf en la cerimònia celebrada ahir a la nit a Wroclaw (Polònia) fos tan avassallador.

'Toni Erdmann' va guanyar tots els premis a què aspirava: cinc. A més de ser considerada Millor Pel·lícula Europea de l’Any, es va emportar el guardó a la Millor Direcció. També els seus protagonistes, Sandra Hüller i Peter Simonischek, se’n van anar a casa amb una estatueta cadascun. La primera sorpresa sens dubte devia ser per a la mateixa Ade. «La meva pel·lícula és una comèdia en la qual ningú riu, i que dura tres hores. Jo mateixa no entenc la resposta que ha tingut», havia comentat hores abans de la cerimònia.

La pel·lícula, que arribarà a Espanya el pròxim 20 de gener, mostra el retrat dels traumes afectius d’un pare i una filla que es comuniquen entre si intercanviant incòmodes bromes guarnides amb perruques ridícules, dentadures postisses i coixins que es llencen pets. A partir d’aquesta estranya premissa, Ade encadena magistralment situacions de manera creixent estrafolàries i divertidíssims, farcides de vergonya, humiliació i ressentiment.

Sens dubte l’altre protagonista de la gala d’ahir a la nit va ser la mateixa Europa. En certa manera, la cerimònia en el seu conjunt va ser una crida d’auxili en pro de l’avui conflictiva unitat del continent: sobre l’escenari es va desplegar una bandera de la Unió Europea; l’alcalde de Wroclaw, Rafat Dutkiewicz, va dedicar el seu discurs a llançar exabruptes contra els nacionalismes i animar Europa a donar-se una bona dutxa per desfer-se d’ells. El vicepresident de l’EFA, Mike Downey, va titllar de bufó un dels artífexs del 'Brexit', l’exalcalde de Londres Boris Johnson. I el presentador de la cerimònia va fer la seva primera aparició protagonitzant un gag en el qual criticava el tractament que els nostres líders estan donant als refugiats.

Encara que del tot merescuts, els guardons interpretatius obtinguts per Hüller i Simonischekvan enganxar gairebé tothomo per sorpresa. Es donava per fet que Dave Johns seria considerat Millor Actor per 'Yo, Daniel Blake' –el realitzador Ken Loach va obtenir la Palma d’Or de Cannes per segona vegada en la seva carrera gràcies a ella–, i que la incommensurable actuació oferta per Isabelle Huppert a 'Elle' li proporcionaria el premi a la Millor Actriu. També damnificats pel passeig militar de 'Toni Erdmann' van ser els actors espanyols nominats, Javier Cámara per 'Truman' Truman'i Emma Suárez i Adriana Ugarte per 'Julieta'.

Suport a Trueba i Bertolucci

Notícies relacionades

Almódovar: "El boicot a Trueba representa el pitjor dels totalitarismes"

La vall dels desapareguts

Hores abans de la cerimònia, durant una trobada amb periodistes espanyols, Pedro Almodóvar va descriure com a «atroç i monstruosa» la crida al boicot orquestrada a través de les xarxes socials contra l’estrena de l’última pel·lícula de Fernando Trueba, 'La reina de España'. «Representa el pitjor dels totalitarismes i evoca el pitjor dels fantasmes que hem viscut al llarg de la nostra història. Ho sento molt per ell i per les cent persones que s’han deixat la vida durant mesos i mesos per fer la pel·lícula».

Així mateix, el director també va tenir paraules en defensa del seu col·lega Bernardo Bertolucci, després de la recent controvèrsia generada dels últims dies al voltant del rodatge de la polèmica escena de la mantega a 'L’últim tango a París' (1972). «Com en el cas de Trueba, aquesta absurditat també demostra la intolerància moral que impera en el temps que vivim. Acusar de violadors Brando i Bertolucci sobre una cosa que va passar en l’any 1972 és una cosa que no ve a tomb, sobretot havent-hi tants casos de violació reals com hi ha. No sé bé en quin món estic vivint».