El poeta que estimava les coses senzilles

Molt de tant en tant una pel·lícula aconsegueix agafar de la mà aquells que no hi entenen de poesia i els convida a entrar en aquest món, no amb il·lustracions o anàlisis sinó provocant sensacions. Recentment ho ha aconseguit Terrence Davies a 'Historia de una pasión', tancant l’espectador en la soledat d’Emily Dickinson, i ara torna a fer-ho Jim Jarmusch amb 'Paterson', que no és un 'biopic' de William Carlos Williams sinó una cosa molt millor, una quinta essència de la mirada senzilla i directa però acuradament profunda d’un dels grans poetes nord-americans de la segona meitat del segle XX, a qui molts crítics asseuen al costat de T. S. Eliot i Ezra Pound, dels quals va ser contemporani.

Per cert, l’efecte rebot de la poesia en una pel·lícula ja té la seva tradició: va passar amb E. E. Cummings gràcies a 'Hannah i les seves germanes' –«nadie, ni siquiera la lluvia, / tiene las manos tan pequeñas»– i va descobrir a molts ni més ni menys que W. H. Auden a Quatre bodes i un funeral, en el que és potser el principal mèrit d’aquesta comèdia.

No existiria Paterson, protagonista de la pel·lícula, poeta i conductor d’autobusos a la ciutat del mateix nom, si no hagués existit el seu admirat William Carlos Williams (1883 -1962), que encara que va viure sempre a Rutherford, Nova Jersey, va treballar durant 40 anys a la pròxima ciutat de Paterson com a metge pediatre i obstetre atenent més de 2.000 parts i, entre una professió i l’altra, gargotejant els seus essencials poemes en paperets. Poemes necessàriament breus perquè el temps de descans no donava per a més i perquè el paper més a mà era el dors de les seves receptes.

L’estrena del film, que va ser la millor pel·lícula internacional del 2016 segons els crítics d’aquest diari, ha aconseguit despertar un interès general pel poeta i ha multiplicat les vendes dels seus llibres, especialment de 'Paterson', un excepcional, per llarg i ambiciós, poema èpic (sí, pot existir l’èpica íntima i senzilla) sobre la petita ciutat que l’autor es va dedicar a retratar, habitants, història i paisatge –les cascades Passaic–, amb el mateix afany amb què Walt Whitman va fer el 'cens' poètic dels Estats Units.

El cas és que 'Paterson', el poema, publicat per Cátedra el 2001 en traducció de Margarita Ardanaz, té ara nova vida a les llibreries. A ell s’hi unirà al març la pròxima edició a Lumen dels 'Poemas reunidos' de l’autor en edició d’Andreu Jaume i excel·lent versió en castellà de Michael Tregebov, Edgardo Dobry i Juan Antonio Montiel, es digui el que es digui al film («Traduir poesia és com dutxar-se amb un impermeable»). El llibre reunirà diversos dels poemaris de Williams –però no 'Paterson'– ja coneguts, al qual s’unirà el dels primers temps 'Kora en el infierno', publicat el 1920 i inèdit fins al moment.

EL BRESSOL DE COLT

Paterson, la ciutat, és com s’aprecia a la pel·lícula un lloc al qual han castigat diferents crisis –i l’última, no cal dir-ho– després del desmantellament de la indústria armamentística. Allà es va muntar en un temps el Colt Paterson, un rudimentari revòlver que més tard es perfeccionaria gràcies al model 45, imprescindible en tantes pel·lícules de l’Oest. Però quan la va glossar Williams era un perfecte microcosmos per al seu objectiu: retratar la pluralitat i la senzillesa essencial del poble nord-americà al ser possiblement el lloc amb més pluralitat d’emigrants –espanyols inclosos– de la zona. De fet, la mare del poeta era porto-riquenya, d’aquí el sorprenent Carlos del seu nom.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Aquest 'melting pot' li va servir per reflectir el que més li interessava, l’Amèrica popular i el llenguatge del carrer que va traslladar als seus poemes sense adorn i, el més important, sense rima però sí amb un especial i personal ritme intern amb què, com assegura l’editor Andreu Jaume, «intenta fundar una tradició des de zero». Un dels poemes més coneguts de Williams, 'La carretilla roja', és gairebé un haiku: «Tanto depende de/ una carretilla/ roja / barnizada por agua de la lluvia / al lado de las gallinas blancas». I és fàcil detectar-hi el model dels poemes de Paterson, el personatge de la pel·lícula, escrits en realitat pel poeta Ron Padget, tan obsessionat com ell pels objectes. «No hay ideas sino en las cosas», escriu, constatant que aquestes no serveixen com a símbol sinó com a realitat en si mateixa. Aquest famós vers, que forma part de la primera part de les cinc que componen Paterson, el llibre, funciona com a reveladora clau de la seva poètica.

Ho explica l’editor Andreu Jaume en clau professional. «La seva visió poètica és com la d’un metge de poble, que és exactament el que era, algú que sap escoltar els altres per entendre els símptomes i les seves malalties i és capaç d’explicar-les sense prejudicis i sense una visió ordinària. Pot semblar molt senzill però és un poeta molt, molt complex».