25 maig 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Izal, emocionats per l'emoció

La banda madrilenya va desplegar al Sant Jordi Club l'èpica pop de 'Copacabana' en el primer dels seus concerts de final de gira

Jordi Bianciotto

Izal, emocionats per l'emoció

FERRAN SENDRA

Deien que els havia costat entrar a Barcelona, però aquest nou Sant Jordi Club ple resulta concloent: Izal es va afirmar amb 'Copacabana' com un triomfador d’aquell indie que no sembla indie, que apel·la a l’èpica i als efectes de banda d’estadis. Concert de paràmetres grandiosos, d’aparatosa emotivitat, dissabte passat en el primer dels vuit concerts amb què tanca la seva campanya de més èxit.

Nit de tornades per compartir amb un aperitiu més ponderat de la mà de Modelo de Respuesta Polar, banda valenciana amb un tercer disc, 'Dos amigos', que conté moments substanciosos al voltant del contrast de certa estètica del desànim i un elaborat vigor pop. Els van recórrer culminant la sessió amb una de les seves peces més reconegudes, bolcada cap a endins, La guerra y las faltas, amb emfàtiques cortines de guitarres alçant-se en el tram final.

I després, Izal, destapant un muntatge escènic amb impactants punts de llum i tres pantalles de vídeo, entrant en matèria amb peces del seu disc anterior, 'Agujeros de gusano', i compartint la seva intranquil·litat. «Fa molts mesos que no estàvem tan meravellosament nerviosos», va assegurar Mikel Izal enmig de les seves muntanyes russes en forma de cançó, artefactes que creen constantment moments de clímax i anticlímax, amb tornades que va oferir amb freqüència al cant popular.

CANÇÓ NOVA

El material de 'Copacabana', en el cos de concert, amb 'Arte moderno' arrossegant la sala. Un moment interessant quan Mikel Izal va exclamar: «¡Hem vist gent cantant aquesta última cançó i això és impossible!». ¿Motiu? «¡És nova!». Sí, els fans d’Izal canten fins i tot les peces que no coneixen, com 'Ruidoblanco'. estrenada a Barcelona. Hi va haver altres sorpreses: Shuarma, el líder d’Elefantes, a 'Pequeña gran revolución', i Julián Saldarriaga, de Love of Lesbian, endollant la guitarra a 'La mujer de verde'.

Plusos en una nit de celebració d’una banda que, amb els seus pròlegs prog-rock ('La piedra invisible'), els seus gags hereus de Queen (el moment 'We will rock you' de 'Los seres que me llenan') i la seva tendència als grans volums sembla emocionar-se constantment amb l’emoció que genera. Més a prop de Maná que de Los Planetas. I de Coldplay a 'Epílogo III', cançó que va conduir a un tram final esquitxat pels seus èxits moderns, 'Copacabana' i 'El baile'. «La típica nit que no vols que s’acabi mai», va sospirar Mikel Izal. Però continuarà.

Temes: Izal