Izal: "El nostre públic ho fa tot molt gran"

S’han llevat a les sis del matí i compareixen davant del periodista després d’una intensa tanda d’entrevistes. «Encara som vius», sospira Mikel Izal. «Però quan ens queixem ens en recordem de quan ningú ens entrevistava i llavors se’ns passa». Izal, la banda madrilenya, tanca la campanya de 'Copacabana' amb una tanda de concerts que comencen avui en un Sant Jordi Club amb tot el paper venut.

Després de més d’un any de gira, ¿Izal segueix sent la mateixa banda? (MIKEL IZAL) Després de 70 o 80 concerts hi ha hagut una evolució, n’aprens molt i les cançons s’han rodat. Hem tingut la sort de tocar davant de més gent de la que mai ens havíem imaginat.

Tenen fama de banda festivalera. ¿Ho assumeixen? (M. I.) Doncs el 2016 vam fer la meitat de festivals que el 2014, em sembla que 14, però ara el nostre nom va en lletres més grans. Però, vaja, encantadíssims.

Tampoc és una acusació. (M. I.) És clar, és com si a Springsteen se li retreu que toqui en un estadi nit rere nit. Nosaltres aquest ritme l’hem aguantat bé. No recordem una nit que no volguéssim sortir a l’escenari.

Tot i que pot ser que els festivals condicionin la manera de compondre: fer cançons perquè la gent salti. (M. I.) Mai penso en l’escenari quan componc. És una cosa molt íntima. A vegades surten ritmes ballables i a vegades res d’això, i igualment el públic ho canta i ho balla tot. El nostre públic ho fa tot molt gran. Són ells. I aquí tant hi fa el tempo, l’estructura… 'Pequeña gran revolución' no la balla ningú, però la canten de tal forma que no importa. Estan ballant amb el cor.

¿Què els va semblar l’últim disc de Love of Lesbian, la seva resposta a la tirania del 'hit' festivaler? (M. I.) Ells ja fa bastant de temps que fan el que els dóna la gana. Crec que sempre ho han fet. Hi ha un moment que aquestes càpsules musicals que són les cançons et surten més semblants al que és un 'hit' i altres que no. No crec que Santi [Balmes] i companyia pensin que el seu disc no té 'hits'. Va ser sincer perquè van fer el que els venia de gust. Nosaltres amb la cançó Copacabana no sabíem què passaria, amb aquests 25 segons a cappella per començar. Va ser un èxit, però podria no haver-ho sigut.

¿Hi ha una generació de públic que entén el hit d’una altra manera, més enllà de les fórmules d’altres temps? (M. I.) Sí, crec que ja no cal fer un 'Girls just wanna have fun'. Que la radiofórmula i la televisió generalista hagin perdut pes específic fa que la gent estigui més oberta i escolti altres coses, educant el cervell a no necessitar l’esquema estrofa, tornada, estrofa.
(ALEJANDRO JORDÁ) Encara que més antigament hi havia grans temes d’èxit que no eren així… (M. I.) Com 'Bohemian rhapsody', de Queen. Però el que hem viscut nosaltres des dels 14 anys era el que posaven a la ràdio i la tele.

¿Què els va marcar en la seva adolescència? (ALBERTO PÉREZ) A mi, Dire Straits. (M. I.) Queen. (A. J.) Beatles i Crowded House.

S’aprecia la sinceritat: que no diguin que als 14 anys escoltaven Joy Division o Pere Ubu. (M. I.) Sí, són noms molt convencionals. Encara que amb Queen notes que feien el que els donava la gana, amb astracanades que m’encanten.

Freddie Mercury representava una jerarquia: ell al seu tron i, el públic, a baix. (M. I.) La reialesa, sí. Tot ha canviat tant… Ara et poden insultar a Twitter quan abans una carta passava pel mànager i ell decidia si l’hi donava a l’artista o no. Però allò tampoc era veritat: no eren déus.

Aviat començaran a preparar disc. ¿Cap on es dirigeixen creativament? (M. I.) Tenim ganes de provar instrumentació nova. La txalaparta, per exemple, ens crida l’atenció. (A. J.) Jo m’he comprat un 'hang'. (A. P.) I a mi m’estan fabricant un 'pedal steel'. M’agradaria passar-lo per la pedalera d’efectes i fabricar algun 'loop'. (M. I.) És factible que abans d’acabar el 2017 hi hagi disc, però ara mateix ens permetem el luxe de no tenir pressa.