'La ciudad de las estrellas (La La Land)': culte a la nostàlgia

En l’obertura de 'La ciudad de las estrellas (La la land)', rodada en un únic pla seqüència, hi ha tot l’esperit lúdic del cine musical. La referència per a aquesta escena, en què els conductors atrapats en un monumental embús en una de les autovies de Los Angeles surten dels cotxes i es posen a ballar, no és cap film mític de Hollywood, sinó un moment molt similar de 'Les senyoretes de Rochefort', el musical que va dirigir Jacques Demy el 1967 comptant en el seu repartiment amb Gene Kelly, un dels cossos emblemàtics del musical holly­woodià.

    Gèneres en desús com el musical (i el 'western') tendeixen a retroalimentar-se constantment en un acte reflex de caràcter referencial, conscients que s’han convertit en un cine per a «coneixedors». Demy mirava al musical nord-americà i Damien Chazelle mira a Demy sense oblidar el cine de Hollywood ja que, entre altres coses, el títol espanyol de 'La la land' fa referència a la ciutat de les estrelles, la meca del cine, la fàbrica d’il·lusions.

Notícies relacionades

Damien Chazelle: "El cine suma 100 anys morint-se, i encara segueix"

El musical, un gènere etern

    

Es tracta d’una operació de nostàlgia (dins i fora del relat) una mica impostada: Emma Stone vol triomfar en el cine i ser una estrella com les d’abans i Ryan Gosling, que balla igual que fa drama violent amb Nicolas Winding Refn, desitja triomfar en el jazz tocant només a l’estil de John Coltrane o Thelonious Monk. El passat, la nostàlgia i l’enyorança final pel que no es va aconseguir tenir. Però el film té al mateix temps l’interès (i el risc, encara que aquest sembla minimitzat: els set Globus d’Or auguren una bona recaptació i algun Oscar) del seu concepte escènic i argumental a deshora –com el va tenir 'Història d’amor', el musical de Francis Ford Coppola, fa 35 anys–, les seves precioses referències a la seqüència del Planetarium de 'Rebel sense causa' i alguns números molt ben dissenyats i filmats.