El musical, un gènere etern

A Hollywood li encanta reviure l’esperit dels seus gèneres més mítics. Per això ha vist una ocasió ideal per revifar la flama de la nostàlgia gràcies a 'La ciudad de las estrellas (La la land)', la pel·lícula de Damien Chazelle que suposa un colorista i melancòlic homenatge al musical clàssic, des de 'Cantant sota la pluja' i 'Un americà a París' a Fred Astaire i Ginger Rogers.

  

 No és la primera vegada que succeeix un fenomen semblant. El 2002, 'Chicago', sobre la qual planava l’ombra del mític Bob Fosse, es va convertir en la gran triomfadora dels Oscars. El mateix director, Rob Marshall, va intentar repetir la jugada més tard, primer amb 'Nine' (2009) –aquesta vegada invocant el fantasma de Fellini i la dolce vita– i després amb 'Into the woods', en què recreava els contes de fades.

    En realitat, molts d’aquests projectes intenten capturar l’essència dels musicals de Broadway i traslladar l’èxit aconseguit en les taules a la gran pantalla. És el cas d’'El fantasma de la ópera' o 'Los miserables', propostes de caràcter més clàssic i acomodatici, o d’altres més extravagants com 'Sweeny Todd', tenyida pel geni de Tim Burton. També n’hi ha de més boges i desinhibides, com 'Hairspray', que no bevia tant de la seva font original, la pel·lícula de John Waters del mateix títol, com del seu muntatge teatral posterior.

    Baz Luhrmann va intentar dotar d’un nou impuls al gènere amb 'Moulin Rouge', irresistible deliri kitsch a manera de pastitx saturat de barroquisme escènic i herència fulletonesca que comptava amb una banda sonora a ritme d’enganxós medley pop que emanava postmodernitat.

 

    En l’àmbit més alternatiu, Todd Haynes a 'Velvet Goldmine' va tenyir de purpurina i ambigüitat sexual l’auge i caiguda d’un ídol del glam rock amb reminiscències de David Bowie a través d’una imatgeria neopsicodèlica amb cançons de Roxy Music i Lou Reed. Més tard, el mateix autor configuraria un experiment gairebé metalingüístic al voltant de la fi­gura de Bob Dylan a 'I’m not ­there'; i també molt intertextual va ser l’adaptació de 'El detective cantante', creada per Denis Potter, en què es barreja la novel·la negra amb evocacions freudianes i excèntriques coreografies retro. I en el mateix camí que 'Velvet Goldmine' hi ha una altra cinta de culte, 'Hedwig and the angry inch', en què John Cameron Mitchell s’acostava a la vida d’un transsexual en un rabiós cant a l’acceptació de la identitat.

    

Més lights i naïf són les aproximacions al gènere de John Carney a Once i la recent 'Sing street', en què l’important és el poder redemptor de les cançons. Una òptica oposada a la de Lars von Trier a 'Bailar en la oscuridad', en què submergia Björk en un melodrama punyent esquitxat per números musicals de caràcter oníric.

Delícies franceses

A França, Alain Resnais va homenatjar la música popular del seu país en la deliciosa 'On connaît la chanson', mentre que François Ozon reunia algunes de les grans dames de la seva cinematografia a '8 mujeres' i Christopher Honoré destil·lava el seu alè romàntic i juganer a 'Les bien-aimés' i 'Les chansons d’amour', aquesta última ambientada a París i a la riba del Sena, un escenari que també utilitzaria Woody Allen a 'Tothom diu I love you'.

    

Les cançons de The Beatles van servir com a eix estructural d’'Across the universe'; les d’Abba, per a 'Mamma mia', i les descartades de Belle & Sebastian, perquè el seu líder, Stuart Murdoch, emprengués un projecte alternatiu que es convertiria en pel·lícula, 'God help the girl'.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

 

   I per a musicals contemporanis estrafolaris, no hi ha res com mirar a l’Àsia: 'La felicidad de los Katakuris', de Takashi Miike, i 'The hole', de Tsai Ming Liang, dues joioses rareses. Això sense entrar en l’univers Bollywood, que és un altre planeta.