Dies tranquils a Solsona

Quan, el 2012, Raül Garrigasait (Barcelona, 1979) va publicar 'El gos cosmopolita i dos espècimens més', vaig escriure’n: «Heus aquí un llibre estrany, que es complau a construir paradoxes i a relacionar conceptes aparentment llunyans». Ara ha publicat un altre llibre que, mereixedor del mateix adjectiu, es titula precisament 'Els estranys'. Si aquell assaig incorporava tècniques procedents de la ficció, aquesta novel·la inclou elements propis de la reflexió i de la història, i en comptes de relacionar conceptes es complau a dispersar esdeveniments.

'Els estranys' narra l’estada a Solsona d’un aristòcrata prussià que ha decidit unir-se als tradicionalistes que lluiten en la primera guerra carlina. Sense una destinació concreta, entreté els dies tocant el piano, conversant amb un metge, malentenent-se amb la soldadesca i formulant-se preguntes sobre els sorolls que procedeixen del pis de dalt. 

El llibre sorgeix arran de l’estada que fa a la Biblioteca de Berlín un personatge anomenat Raül Garrigasait. Les (in)accions de l’oficial prussià es combinen amb les reflexions d’aquest personatge, les quals s’afegeixen a les del metge, que proporciona amb generositat interpretacions sobre la divinitat, l’amistat i la guerra. 

Notícies relacionades

Òmnium Cultural s’alia amb l’IEC per transformar la Nit de Santa Llúcia en l’equivalent literari dels Premis Gaudí

L’Editorial de Cristina Villanueva: Quan un sistema emmalalteix, també emmalalteix la confiança

Garrigasait té el do de l’adjectiu feliç, domina les melodies de la sintaxi i ordeix diàlegs sensacionals; ara bé, és un llibre que s’inscriu en una tradició literària que menysprea les convencions de la ficció. Com les novel·les de Josep Pla, Salvador Espriu, Joan Perucho o Valentí Puig, 'Els estranys' no es doblega davant les lleis de la versemblança: en conjunt, sembla més un divertiment intel·lectual que no pas un intent seriós de persuadir el lector que s’interessi pels fets. Ara mateix no sabria dir si l’autor és massa intel·ligent, o massa original, o si ha pres com a model les ficcions anteriors al segle XIX, quan els autors no es prenien seriosament la trama. 

Més que la ficció, Garrigasait conrea, en aquest llibre mestís, la poesia i l’assaig. El tema, si és que n’hi ha, s’amaga darrere pantalles successives. En definitiva, aquest llibre requereix un lector lúdic i amatent, sol·licitat pels jocs de l’atzar i l’esperpent líric. Els estranys és valent, fins i tot arrogant. No se’n vendran gaires, però més d’un lector tindrà ganes de tornar-hi.