François Ozon: "La mentida fa que la nostra vida sigui suportable"

La seva nova pel·lícula, 'Frantz', pot semblar una excepció en la carrera del director francès tenint en compte que és cine d’època rodat en blanc i negre i en bona mesura parlat en alemany. Mentre explora les hostilitats entre França i Alemanya a l’acabar la primera guerra mundial, no obstant, François Ozon reincideix en assumptes que fa anys que explora, com el dol i la necessitat humana d’inventar històries.

–Vostè no sol prodigar-se en el cine d’època. ¿Per què va voler explicar aquesta història? 

–Precisament perquè té plena vigència. Fixi’s en el que està passant actualment a Europa: l’auge dels nacionalismes, els polítics que volen endurir les fronteres. Frantz parla de la por a l’estranger, que avui dia és més forta que mai abans. També predica la germandat entre els pobles i demostra que la guerra deixa víctimes en tots els bàndols. Em sembla important parlar d’això.

–El text que inspira 'Frantz' ja va ser portat al cine per Ernst Lubitsch a 'Remordimiento' (1932). ¿En quina mesura el va afectar això? 

–Al descobrir l’existència de la pel·lícula de Lubitsch, em vaig desanimar una mica. Però al veure-la em vaig adonar d’una cosa molt important: ell va fer una obra pacifista i humanista, perquè creia en la reconciliació entre França i Alemanya. Òbviament, no sabia que poc després tindria lloc la segona guerra mundial. Jo incloc en el relat el meu coneixement del que va passar després, i això em permet manejar emocions molt més complexes.

–Així mateix, la seva pel·lícula, a diferència de la de Lubitsch, posa el focus en el bàndol alemany. ¿Per què? 

–Hem vist moltes pel·lícules sobre les seqüeles que la primera guerra mundial va deixar al poble francès, però molt poques sobre el que va passar a Alemanya i com el Tractat de Versalles es va convertir en caldo de cultiu per al nazisme. A mi m’encanta la cultura germànica, i em sembla fascinant explorar la manera com, tot i que en territori alemany no hi va haver destrucció, la guerra va causar allà enormes episodis de fam i misèria tant social com intel·lectual.

–Com moltes de les seves pel·lícules prèvies, 'Frantz' explora els mecanismes de la ficció i de la mentida. ¿Què li interessa de l’assumpte? 

–La societat actual està obsessionada per la transparència i reclamem el dret a saber-ho tot de la vida de les persones. A mi sempre m’ha semblat que hi ha coses que no haurien de dir-se o saber-se. Els secrets, la mentida, les fabulacions... fan que la nostra vida sigui suportable. Com en el cine, en la vida a vegades és millor suspendre la nostra incredulitat. En aquest sentit, 'Frantz' és una apologia de la ficció.

–Avui dia, qualsevol pel·lícula en blanc i negre té un potencial comercial limitat. ¿Per què va apostar per aquest format? 

–La memòria col·lectiva del 1919 és en blanc i negre: els documents fotogràfics, les imatges d’arxiu… un té la impressió que la guerra mateixa es va viure  en blanc i negre. Em va semblar que era la millor manera de donar realisme a la història i implicar l’espectador. Així mateix, la pel·lícula retrata una època de dol després dels milions de morts que la guerra va deixar. El blanc i negre contribueix al to elegíac.

Notícies relacionades

'Passengers': perduts i enamorats a l'espai

Jennifer Lawrence i Chris Pratt en la nau espacial de l'amor

–Vostè parla de realisme, però en general les seves pel·lícules s’allunyen del naturalisme dominant en el cine d’autor francès actual. ¿Es considera una excepció en el panorama cinematogràfic del seu país?

–Em resulta difícil jutjar aquestes coses. Però és cert que en la primera escena del meu primer llargmetratge, 'Sitcom', un pare arriba a casa i mata tota la seva família mentre li canten Aniversari feliç. He de confessar que en aquella època jo era un jove enfadat i volia matar a tothom en el cine francès. Així que suposo que sí que em considero un outsider.