'Assassin's creed': deliberadament lletja, confusa i fosca

La relació entre el cine i els videojocs ha avançat els últims anys entre els èxits narratius i l’estètica submisa. 'Assassin’s creed' ni suma ni resta. Participa en molts dels elements habituals en la translació entre els dos llenguatges: és deliberadament lletja, confusa i fosca, no en el sentit dramàtic de la paraula sinó pel que fa a la seva il·luminació, que un no sap si és tan en penombra per elecció plàstica o perquè així es dissimula l’evidència de la infografia. Vaja, que qualsevol videojoc resulta més lluminós que les corresponents i atribolades adaptacions a la pantalla gran.

Notícies relacionades

Les claus del salt de 'Assassin's creed' al cine

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Les narratives del videojoc original han tingut lloc durant l’edat mitjana, les croades, la guerra de la independència nord-americana o la pirateria del segle XVIII. En el film, amb un desenllaç obert que augura, si els números a la taquilla donen prou joc, una ràpida continuació, es tracta de l’enfrontament en el segle XVII i el temps present entre la facció dels Assassins i l’orde dels Templers per dirimir una qüestió vital, la del lliure albir, encara que tot és tan confús al començament que un no sap ben bé qui és qui i què defensa.

L’única cosa positiva de la pel·lícula és la relació entre aquests dos temps a través de les lluites del personatge de Michael Fassbender (millor com a Magneto que com a assassí medieval, pel que fa a la carrera en el cine de gran producció de l’actor), que acaba exemplificant visualment la relació entre el jugador i el joc. Tota la resta és atropellada o reiterativa: els tres blocs d’acció neixen i moren igual, com a repeticions estèrils d’una mateixa idea.