Eduardo Mendoza: "Sobre Catalunya, hem de fer un esforç per raonar"

A Eduardo Mendoza el va sorprendre la notícia que el jurat del premi Cervantes se n’havia recordat d’ell a Londres: i és que tot i que viu a cavall entre la capital anglesa i Barcelona, passa molt més temps al seu apartament al «benestant» barri de Chelsea. Aquell dia va organitzar una accelerada roda de premsa a la seu londinenca de l’Instituto Cervantes, però el seu pas per Barcelona va permetre ahir concertar una conversa més reposada amb un petit grup de periodistes al Museu Marítim (a primera hora de la tarda, després d’un dinar amb dos vells companys de pupitre, des dels 6 i els 13 anys, amb els quals queda perquè, confessa, li diuen «les veritats»).

«Sóc a Londres tant com puc. M’agrada molt ser estranger. M’encanta. Jo sóc un emigrant al revés, quan em va bé me’n vaig», explica.  A Londres va al teatre, a exposicions i al cine, encara que pot sentir-s’hi com «en una estació espacial» i aïllar-se «del soroll públic i la vida social més intensa» que resulta inevitable a Barcelona. «Crec que m’he guanyat el dret a tapar-me les orelles i crec que també tinc el deure de fer-ho; en aquest moment hi ha una o dues generacions que han de fer el que ells creguin que han de fer, sense que els vellets, com feien amb nosaltres, els diguin no us fiqueu en embolics».

«Jo no porto cap bandera», diu referint-se a la defensa de la literatura de ficció en un moment de la conversa. Preguntat sobre els nacionalismes, en el context del Brexit, diu que el que el molesta és que «abaixi el llistó de la intel·ligència de les persones», a més a més de l’evident «xovinisme cultural» dels anglesos i en general «els moviments del casum que guapo que sóc». Frases interpretables, a Barcelona, en sentit local. Potser aquest perill és el soroll que l’ha fet fugir…

És inevitable collar-lo una mica més sobre aquest punt, amb els circumloquis necessaris per respectar, almenys formalment, la seva decisió de no voler soroll. «Si la pregunta és si me n’he anat d’aquí per la situació política, la resposta és no», respon Mendoza, que moments abans havia recordat que a Catalunya –«els premis oficials que havia rebut fins ara eren tots catalans»– no se li han regatejat reconeixements. En una trobada a Segòvia, recorda, que va acabar girant obsessivament i agressivament sobre Catalunya, Mendoza va dir que no era independentista però que rebutjava el discurs que allà s’havia posat al damunt de la taula… I el que aquí va arribar, lamenta, va ser el no sóc independentista. «M’agradaria que els plantejaments no siguin ni viscerals ni simplistes. Igual que hem de poder discutir sobre els toros sense dir que és La Festa Nacional o que pobres animalets com pateixen. Hem de fer un esforç per raonar, no per veure quina bandera porta cadascú. Jo em barallo amb uns allà amb altres aquí, i em trobo al mig, creuat».

EL PREMI CERVANTES

¿Què ha suposat el reconeixement del premi Cervantes? «A aquestes altures això del reconeixement…», respon. Per corregir immediatament el to, per no semblar displicent: «He de saber portar-ho i caminar per la corda fluixa. No puc dir que no val res ni tampoc que què important que sóc». «Aquest premi –afegeix– té una cosa molt especial, que són els antecedents. ¿Qui té el Cervantes? Mires la llista i hi ha Jorge Luis Borges, Dámaso Alonso, Octavio Paz… és una llista enorme, perquè en la literatura en llengua espanyola hi ha molt on escollir, i no n’hi ha cap que no hi hagi de ser. No com el Nobel», afegeix l’escriptor barceloní. «El Cervantes, en canvi, on posa l’ull, posa la bala… encara que potser sóc jo el principi del seu descarrilament», diu de broma.

És temptador veure Mendoza amb les seves bones maneres i la seva jaqueta de llana i destacar el seu tarannà anglosaxó. «Quan portes molt de temps vivint en un país anglosaxó que et diguin anglosaxó ja no és un afalac», diu de broma. Tot i que, creu, una literatura «que ha creat Holmes i Dràcula mentre que els altres anem tot el dia amb el Quixot és de les més importants i segurament la més divertida». ¿Risc d’heretgia venint d’un premi Cervantes? «El Quixot és extraordinari», diu. L’està rellegint, perquè és tradició citar-lo en el discurs de recepció del guardó, el 23 d’abril davant els reis. I en reivindica la primera part, ara que, signe dels temps, li sembla, toca elogiar la segona. Potser aquest és un tema que cal desenvolupar en aquest discurs encara no escrit…

¿DYLAN, POETA?

El qüestionament de la nòmina del Nobel de Literatura, ¿és potser una crítica encoberta a la concessió del guardó a Bob Dylan? «No, em sembla fantàstic. Jo he crescut amb Bob Dylan. Potser el premi Nobel hauria d’anar a algú que escrigui més que no pas que canti, però potser l’Acadèmia Sueca ha decidit obrir una mica el camp», assenyala. ¿Són poesia les lletres de Dylan? «Sóc molt mal crític, i més de poesia. Però la veritat és que no se m’havia acudit mai valorar així ni a ell ni a altres cantants, ni asseure’m a llegir un llibre amb les seves lletres». Però a Mendoza, tan polite, i enfrontat també al repte de reaccionar davant un guardó de gran calibre, ¿què li sembla l’esquerpa resposta de Dylan al guardó? «Jo hi hauria anat ràpidament a donar-los les gràcies, però no sóc Bob Dylan. Ell, a més a més de ser un gran artista, és tota una història, és història de la música, és història de la cultura, és història de la història… la pregunta és si s’ha de premiar literàriament un recorregut històric, encara que estiguem en un moment de barrejar-ho tot».

¿FINAL D’ÈPOCA?

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El dia que es va anunciar el Cervantes, Mendoza va confessar una sensació de fi de cicle. «Tothom se sent en un final d’època. Però ja no sé si el final és d’una època o és meu. La realitat passa per uns camins en els quals jo estic a la cuneta, però no vull ser un vell rondinaire, la informació de la qual disposem avui fa que el més tonto sàpiga més que el més savi de fa 100 anys». Eduardo Mendoza té una visió molt relativitzadora de la seva pròpia obra: «No he cregut mai que la meva obra hagi de formar part d’una missió, d’una creació artística, d’un missatge. Però algun sentit deu tenir; ens comuniquem a través de molts mitjans, i la fantasia i la ficció són un d’ells; una combinació de records personals, experiències intransferibles, models apresos, que ens permet reconèixer la nostra realitat». La ficció, afegeix, és «una posada en perspectiva» d’aquesta realitat que compta amb un instrument: «La identificació del lector amb personatges diversos; els nens, en els seus contes, amb granotetes i conillets, mentre que per als adults el conillet és Madame Bovary o les novel·les d’Elena Ferrante».

L’HUMOR

Aquesta visió del món, ¿passa necessàriament per la ironia i l’humor? «Més que una única manera de veure el món i de suportar els problemes –respon– és un component de la nostra manera de pensar, que ens dóna una perspectiva. Igual que la indignació i la ràbia. Jo ni sabria ser d’una altra manera ni decideixo prendre’m les coses amb humor: en les meves obres a vegades està simplement present però no forma part de la proposta; en altres dic: ‘Senyors i senyores, aquesta és una novel·la, ja no d’humor, sinó de riure’».