Patufet, superheroi a Oceania

Assiscle Xatot neix a Perpi-nyà el 1852, amb una capacitat molt especial: un do de llengües que li permet adquirir-ne, o més aviat devorar-ne, tan bon punt en coneix un parlant. Xatot, a qui coneixeran com a Nuvolet, passa els seus primers 18 anys a la ciutat on encara tothom parla en català, es veu implicat en la revolta de la Comuna de París i acaba deportat a Nova Caledònia, on és adoptat per un clan indígena i convertit en el seu narrador d’històries. El navegant (Proa), de Joan-Lluís Lluís, és, doncs, una novel·la d’aventures i formació, de jocs lingüístics i amb components fantàstics. I seria una llàstima que la data d’aparició, gairebé sense temps per ser païda a l’hora de fer balanç del que s’ha publicat al llarg del 2016, fes que se li escatimés el reconeixement com un dels tres o quatre llibres més apreciables que ha deparat la ficció en llengua catalana aquest any.

El do de Nuvolet té tan poca explicació com l’olfacte infinit del protagonista d’El perfum de Patrick Süskind, per exemple. «Sí, tenen res en comú, a més del do, la soledat que això els imposa», explica l’escriptor nord-català. L’element fantàstic no acostuma a aparèixer (o no acostumava) en la literatura catalana. Però aquells escassos referents com Joan Perucho i Pere Calders són aquí els primers que vénen al cap. «Les històries naturals i el Llibre de cavalleries de Perucho són dues de les novel·les que van ser importants en les meves primeres lectures, quan en la meva joventut, bastant tard, vaig descobrir que la literatura catalana podia ser tan diversa com altres literatures. L’Invasió subtil i altres contes de Calders va ser el primer llibre en català que vaig llegir», afegeix.

COM TRES LLIBRES INDEPENDENTS

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

El navegant està compost de tres quaderns (Perpinyà, París, Nova Caledònia), que bé podrien haver sigut llibres independents. En el primer, el català és objecte de persecució escolar. En el tercer, hi apareix el genocidi cultural d’un poble que es va dissolent per l’acció dels colons. Els polinesis són aquí una mica com un reflex dels nord-catalans. «Sí, evidentment. De fet, la manera com desapareixen o es mantenen les llengües són fenòmens universals. A la Catalunya Nord ho va fer de forma despietada, però oferint el bastó i la pastanaga, que era l’accés al petit funcionariat, mentre que a Nova Caledònia va ser la massacre i es va acabar», detalla l’autor.

A El navegant, com també a Les cròniques del déu coix, hi apareix un ús mesurat però alhora brillant de l’humor, amb un passatge que destaca per damunt de tots: el moment en què els canacs li demanen a Nuvolet que els expliqui més històries del Patufet, i el narrador decideix convertir-lo, gràcies a la seva barretina màgica, en el protagonista de totes les grans històries de la tradició occidental: Patufet/Samsó, Patufet contra els francesos, Patufet amb botes, Patufet i l’últim mohicà, Patufet al centre de la terra... «És dels meus moments preferits de la novel·la», reconeix. I el final va ser el més difícil. Inicialment en tenia pensat un «en pla Errol Flynn i Olivia de Havilland», que va fer que la novel·la li quedés travessada durant 20 anys fins que va decidir eliminar-ne «aquell final equivocat» i va acabar reescrivint-la sense final feliç.