Els "petits herois" de Hitler

Uno dels tresors infantils de Michael H. Kater, professor emèrit de la Universitat de York (Toronto), era una col·lecció de segells de Hitler. Avui, l’autor de Las juventudes hitlerianas (Kailas), nascut a Alemanya el 1937 i nacionalitzat canadenc, rememora en el pròleg de l’edició espanyola del llibre com esperava ansiós complir 10 anys per enfundar-se un d’aquells «uniformes negre i mostassa amb elegants cinturons i botes de cuir» que lluïen els seus amics, encegats i enlluernats pel führer i les esvàstiques. Però també recorda veure la seva mare xiuxiuejar amb el farmacèutic sobre la desaparició d’uns veïns: «Se’ls han emportat». Fugint dels bombardejos amb la seva família, Kater va veure la ciutat de Dresden acabada d’arrasar el febrer de 1945 i va començar a pensar que aquella fascinació que havia alimentat la seva fantasia «estava perpetrada per un mal monstruós».

En el seu assaig, obra de referència sobre les Joventuts Hitlerianes (JH) que per primera vegada arriba a Espanya, Kater aborda tot el que té  relació amb aquells nens d’entre 10 i 18 anys que des del 1926 van començar a ingressar, primer voluntàriament i a partir del 1939 de forma obligatòria, a les files del moviment juvenil que escombraria la resta d’agrupacions similars de l’època a Alemanya. Nou de cada deu joves van estar a les JH. Molt pocs es van resistir a entrar a les seves files. Entre els dissidents que van nedar a contracorrent, els nois del swing i els membres de la Rosa Blanca, estudiants crítics amb el règim nazi, liderats per Sophie Scholl i executats el 1943.

Com admetia l’historiador Hermann Graml (1928), molts com ell mateix havien sigut joves atrets per himnes espirituals i nacionals, amb activitats gairebé de culte com el «jurament de lleialtat a Hitler, el líder suprem» i venerat «portador de la veritat». Per això van veure natural allistar-se i no tenien por d’entrar en combat, motivats per una «set d’aventura, temeritat i risc».

RENTAT DE CERVELL

Els nois seguien un entrenament premilitar amb pistoles d’aire comprimit que, després de créixer «sotmesos a un rentat de cervell», apunta Kater, canviarien per armes reals a la Wehrmacht i les SS. Com a nens, eren vulnerables a l’adoctrinament sobre «racisme biològic», «raça superior» germànica i «imperi germànic mundial» i estaven orgullosos de pertànyer a una comunitat que els feia sentir superiors. Els nazis van encunyar «petits antisemites», amb fama de cruels i fins i tot sàdics, que van passar d’entonar cançons que parlaven de «sang jueva gotejant del ganivet» a ajudar en la nit dels vidres trencats, a saquejar cases de jueus o a visitar camps de concentració per veure de prop aquelles «criatures depravades».

Instruïts per odiar i tractar l’enemic sense compassió, alguns van participar en crims de guerra i n’hi va haver que van denunciar els seus pares, com el fill del comunista Herr Hess, que va ser enviat a morir a Dachau després que el seu fill el delatés per dir que Hitler era un «maníac assedegat de sang». A mesura que Alemanya perdia la guerra, grups de les JH ajudaven al front i desenterraven cadàvers després dels bombardejos. El 1945, davant l’avanç rus, van defensar Berlín armats amb granades i subfusells i pujaven als terrats per tirar al carrer els franctiradors russos.

Va ser llavors quan Goebbels va orquestrar l’última escena propagandística al búnquer de la cancelleria del Reich, el 19 de març de 1945, amb un acabat Hitler saludant 20 dels seus «petits herois»; el més jove, Alfred Czech, de 12 anys, condecorat amb la Creu de Ferro per rescatar 12 soldats ferits i atrapar un «espia soviètic». «Estic convençut que sortirem victoriosos d’aquesta batalla, sobretot quan miro la joventut alemanya i quan us miro a vosaltres, els meus nois», els va adular.

CULPA MORAL

Per Kater és molt «complicat» avaluar el grau de culpabilitat i responsabilitat moral d’aquells nois. «És un error generalitzar» i creure que tots «estaven feliçment disposats a prémer el gallet», avisa. Hi va haver suïcidis i desercions i, al final, la majoria dels obligats a prendre les armes «estaven desmoralitzats, desil·lusionats i temien per les seves vides. Només volien tornar a casa». Després de la capitulació, el 8 de maig de 1945, molts d’ells veien «evident que havien sigut enganyats per un règim criminal la naturalesa del qual no havien sigut capaços de comprendre».

Baldur von Schirach, cap de les JH des del 1933, va assumir tota la responsabilitat en els judicis de Nuremberg abans de ser condemnat a 20 anys. «És culpa meva haver educat la joventut al servei d’un home que ha assassinat milions de persones –va confessar–. La generació jove no és culpable». No obstant, després de la guerra, a Alemanya tots van participar en un «procés de silenciament» sobre antigues afiliacions nazis i la majoria dels ex-JH van excloure allò de les seves biografies. Encara que, si hem de creure les paraules de Hitler el 1938, estaven tan segrestats per la causa que «no tornarien a ser lliures la resta de les seves vides».

Notícies relacionades

Els escriptors (també) van a l’oficina

¿I si arriba a guanyar Israel?