'Art' o la fórmula de l'èxit

Poques obres teatrals com 'Art', de la dramaturga francesa Yasmina Reza, han adquirit la condició de clàssics en tan poc temps. Estrenada el 1994, es va convertir gairebé immediatament en un fenomen global. A Espanya, va ser Josep Maria Flotats, director i un dels seus tres intèrprets, qui la va muntar per primer cop quatre anys després. Amb Josep Maria Pou i Carlos Hipólito de còmplices, va obtenir un enorme ressò. No gaire lluny del que tindran Francesc Orella, Pere Arquillué i Lluís Villanueva a l’'Art' acabat d’estrenar triomfalment al Teatre Goya.

L’èxit no coneix cap fórmula, diuen sempre els empresaris i productors teatrals. Però l’axioma fa aigües amb aquesta comèdia que brota al voltant del valor d’un quadro completament en blanc i que aprofundeix i radiografia amb bisturí els dilemes de l’amistat. Ho plasma amb tres vells col·legues: el dermatòleg Sergi (el qui compra la tela), l’enginyer aeronàutic Marc (el qui censura la costosa adquisició) i el representant d’una papereria Ivan (el qui fracassa en la mediació). El polèmic quadro destaparà una imparable caixa de trons.

És tan poderosa, precisa i directa l’escriptura, que Reza carrega probablement amb la desgràcia d’haver firmat als 35 anys el seu millor text, i això que també és autora d’'Un déu salvatge'. És una gran exponent de la tendència tan celebrada en el teatre i el cine francesos de desencadenar un tsunami a partir d’una insignificança. Com diu un dels tres amics, «un cataclisme per un pòster blanc».

DIRECCIÓ MESURADA DE MIQUEL GORRIZ

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Un text mil·limètric en cada rèplica precisa de tres intèrprets majúsculs. Orella és l’irascible, feréstec i egòlatra Marc, i per moments competeix amb Arquillué, l’atribolat, superat i ploraner Ivan, en un torneig de ganyotes i gestos que aixequen riallades entre el públic. Perquè aquesta versió potencia al màxim de revolucions tota la comicitat d’'Art'. Només un superdotat com Arquillué pot despatxar com ell fa el torrencial monòleg de la invitació del seu casament fins a desfermar l’aplaudiment unànime de la platea. Menys famós que els seus col·legues, Villanueva no és ni de bon tros un convidat a la funció. Els mira de cara amb un treball fi com a Sergi,  d’aparença tranquil·la però també capaç de fustigar qualsevol.

Miquel Gorriz firma una direcció igual de mesurada, amb una successió d’escenes que es produeixen a ritme vertiginós en l’elegant i sòbria escenografia de Jon Berrondo. Tot just un sofà, una tauleta i una cadira, molt modern tot, a l’apartament zen de Sergi, que inverteix 200.000 euros en el coi de quadro. En la versió de Flotats costava cinc milions de pessetes. En aquesta no tan sols ha pujat el preu, també una aposta còmica en què es veu la precisa mà de Jordi Galceran, una mica més que el traductor de la peça. H