Delphine de Vigan: "El pitjor enemic de l'escriptor és al seu interior"

Va escriure un llibre lacerant sobre el suïcidi de la seva mare que va arrossegar un tsunami de lectors. El problema per a Delphine de Vigan (Boulogne-Villancourt, 1966) ha sigut què fer després. Com lluitar perquè el seu gran èxit Res no s’oposa a la nit no acabés devorant-la. La resposta és Basat en una història real (Edicions 62 / Anagrama), Premi Renaudot i Goncourt dels estudiants, que apareix quatre anys després d’aquella i en què una escriptora que es diu Delphine s’enfronta a la impotència del full en blanc. Tot al voltant d’aquesta narradora –èxit, novel·la confessional, fills, parella– s’ajusta al que coneixem de Vigan, però no convé confiar gaire en una història que obliga el lector a preguntar-se pels límits de la ficció i la realitat. Especialment quan el personatge de L., una misteriosa fan, irromp en la vida de Delphine i el relat es converteix en una trama a l’estil Alfred Hitchcock o en un transsumpte del Misery de Stephen King.

–Aquest no és el llibre que els lectors esperaven després de Res no s’oposa a la nit, però en certa manera és una resposta, gens convencional, a ell. 

–Efectivament hi ha un vincle entre les dues novel·les encara que es poden llegir de manera independent. Vaig escriure Res no s’oposa a la nit molt poc temps després de morir la meva mare en una espècie d’emergència, però quan va sortir al mercat em vaig adonar que no havia tancat del tot la caixa negra.

–¿Per què? 

–Perquè indefectiblement els lectors solien fer-me dues preguntes. La primera és: «¿Tot és cert?», cosa que va motivar que molts aspectes de la meva vida privada i de la meva família avui corrin lliurement per internet. Si escrivís aquesta novel·la avui, crec que desfiguraria molt més les dades. L’altra pregunta és: «¿Què es pot escriure després d’això?», cosa que implicava la idea que aquell llibre podia ser l’últim, una por que sempre em persegueix.

–Mentre llegia Basat en una història real, en un determinat moment vaig sentir que no trepitjava terra ferma, que vostè estava jugant amb les meves certeses. 

–M’agrada això que el terra hagi trontollat sota els seus peus perquè és l’objectiu del llibre. El que faig és convidar el lector a descobrir coses. Tenia ganes que quan llegís aquesta novel·la es quedés atrapat per una història terrorífica però que també s’interrogués sobre la seva relació amb la lectura.

–La pregunta és: ¿es pot ser sincera com a autora sense que el que s’expliqui sigui cert? 

–I tant. N’hi donaré un exemple. Jo recordo el pati de la meva escola com un espai immens amb arbres enormes que em feia una mica de por. Si hagués hagut de descriure’l en una novel·la, hauria sigut així. Fa poc vaig acompanyar-hi un periodista que va voler seguir el rastre de la meva infància a la ciutat de províncies on vaig viure, a prop de París. ¡Era minúscul, molt íntim i gens intimidant! La literatura juga constantment amb aquestes coses. Afirma una espècie de veritat que sorgeix de la subjectivitat, és una mena de reinvenció que és més certa que el que és real i que permet acceptar una altra forma de veritat.

–El llibre és un homenatge a Stephen King, que a priori no és un autor que hauria relacionat amb vostè. 

–Jo volia escriure una història de por i per a mi el mestre és Stephen King. En les seves novel·les sempre hi ha una reflexió sobre la creació i la condició de l’escriptor que dóna molta profunditat al seu treball.

–Entre les dues dones protagonistes, Delphine i L., hi ha un ambigüitat sexual. ¿Era necessària? 

–Jo volia que hi hagués una forta seducció entre totes dues perquè si no la seva relació d’amistat i més tard de dependència no funciona. Sense aquesta seducció no s’entendria el procés de vampirització que es produeix.

–Abans parlàvem de pors, ¿en la novel·la es reflecteix el temor de Delphine de Vigan, de la Delphine de Vigan real, a la bipolaritat de la seva mare? 

–Si és així, jo diria que va ser inconscient. Però, en tot cas, per a mi és una manera d’explorar un tema que em resulta pròxim i que ha impregnat molts dels meus llibres: la frontera entre la raó i la bogeria, aquell moment en què podem passar de l’una a l’altra sense adonar-nos-en. És important en la meva vida perquè ho he experimentat a través de la meva mare. I també ho és en el meu treball, perquè amb tota seguretat hi tornaré més endavant.

–¿Ha disfrutat escrivint el llibre?

–Va ser complicat, perquè descansa en una construcció molt precisa i quan vaig començar a escriure’l tenia molts dubtes. Era com si tingués un dimoni a sobre de l’espatlla mirant el que escrivia i rient-se del meu treball. El pitjor enemic de l’escriptor sempre és al seu interior, i això és el que em passava. Lluitava contra la idea que el que estava escrivint era dolent. Només al final em vaig adonar que l’edifici que havia construït se sostenia perquè és una escriptura que s’assembla a un guió de cine.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

–I d’aquí a interessar a un director de cine, un pas. 

–I a Roman Polanski ni més ni menys, que acaba d’escriure el guió amb Olivier Assayas. La dona de Polanski, Emmanuelle Seigner, serà Delphine, i Eva Green, L. Quan em va proposar fer la pel·lícula, gairebé em vaig desmaiar d’alegria. No em podia imaginar a ningú que pogués comprendre millor aquella història. Començaran a rodar-la d’aquí un mes.