Feroç tragèdia familiar

El suec Lars Norén no és un dramaturg adequat per passar l’estona en un  teatre. O sí, si el que es vol és sotmetre’s a una sessió d’angoixa extrema, amb dosis constants de violència verbal, pròpies d’una pel·lícula del festival de cine de Sitges. Perquè els seus textos no són gens reconfortants i es passegen pel costat fosc de l’ànima humana, una etiqueta bastant suada però que en el seu cas és un vestit fet a mida. Dimonis, una obra programada 10 anys enrere per la Sala Beckett sota la direcció de Lurdes Barba , va ser una excel·lent manera d’accedir al seu particular univers. Ara el TNC obre la seva Sala Petita a Norén amb una obra anterior, sens dubte de menys volada i massa reiterativa, El coratge de matar. Això sí, manté la mateixa ferocitat en el seu retrat de les relacions familiars, que són vistes com un reflex molt cru d’una societat (auto)destructiva i fracassada.

Tres personatges –un pare, el seu fill i una amiga/nòvia d’aquest últim– es troben en un gran saló que és un taller d’escultura ple de bustos, gerros i àmfores. Hi viu Erik (Nao Albet), que rep la visita del seu pare (Manel Barceló), viudo, solitari i alcohòlic, com si arribés el seu pitjor enemic. Des de l’inici de la trobada, entre els dos  personatges (cambrers de professió) se succeeixen els cops baixos, autèntiques ganivetades dialèctiques, que remeten aviat al complex edípic o al matar el pare de Sigmund Freud.

El perquè d’aquest combat no queda gaire clar i Norén dóna una sola clau amb la mort de la mare, després d’una llarga malaltia. Erik li recrimina al seu progenitor la seva desatenció envers ella. En una de les seves pulles l’acusa d’anar-se’n al llit amb una altra dona mentre estava ingressada. Amb prou feines el record d’unes velles fotos desperta una tèbia complicitat entre ells.

MÉS GASOLINA PER A L’INCENDI

Després d’aquesta primera trobada, l’aparició de Radka (Maria Rodríguez) afegeix més gasolina a l’incendi familiar. Si abans de la seva arribada ja es preveia un desenllaç fatal, ara la sensació avança a galopades incontrolades. La noia, sensual i desnortada (ella també està confosa), desperta en el pare una pulsió sexual insatisfeta durant molt de temps. No serà el mòbil, però sí un motiu més perquè Erik decideixi finalment trencar d’arrel l’asfixiant necessitat que té d’alliberar-se’n.

   

UNA PROGRESSIÓ LENTA 

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Norén és un autor hivernal perquè les seves obres et deixen glaçat malgrat la combustió màxima que es viu en l’escena. La direcció de Magda Puyo no acaba de crear el clima que desprèn un text una mica redundant i de progressió lenta. Li falta foc a la versió i menys fredor, simbolisme i distanciament. Tampoc ajuda un espai escènic detallista i excessiu que deixa la sensació que els actors formen part del mobiliari. 

Del trio destaca el treball matisat de Barceló, intèrpret que sempre és una garantia per al que sigui. Rodríguez tira endavant un personatge menys perfilat i Albet abusa en una interpretació una mica monòtona d’un posat massa hieràtic i trastornat. Que amaga tants enigmes com la mateixa obra.