Sexe més enllà de la moral a 'Tenemos la carne'

Una parella de germans irromp en l’immund amagatall d’un vagabund per demanar-li refugi, però aquest, després d’apoderar-se de les seves voluntats, els iniciarà en el món del pecat llançant-los a una malaltissa espiral de depravació: incest, necrofília, canibalisme i violència. La sufocant Tenemos la carne, opera prima d’Emiliano Rocha Minter (Ciutat de Mèxic, 1990), ha sigut una de les sensacions de Sitges 2016, fins al punt de provocar nombroses desercions en diversos dels moments més incòmodes, que n’hi ha. «Jo crec que la meva pel·lícula hauria d’estar a la MTV. És cultura pop. He mirat de fer una pel·lícula tant lliure com he pogut, però el món està massa normalitzat. ¿Per què li tenim por al que és estrany? La vida és estranya», explica el jove director a aquest diari.

Tenemos la carne va arribar a la secció oficial de Sitges amb la benedicció de tres dels grans del cine mexicà, Carlos Reygadas, Alejandro González Iñárritu i Alfonso Cuarón. «El seu elogi va ser inesperat i, la veritat, una gran ajuda per a la cinta», somriu Rocha Minter, que destaca «la bona salut» del cine del seu país, sobretot «el cine d’autor, el d’art i assaig. Només hi falta bon cine comercial fet per al públic cent per cent mexicà, perquè Cuarón o Iñárritu fa molt que no ho fan. El seu cine és per al món».

Noé, Zulawski, Carax

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

El film de Rocha Minter, de cuidadíssima posada en escena, fruit de l’experiència de l’autor en les arts plàstiques, desprèn una bellesa malsana, una poètica malaltissa que evoca les propostes més extremes de Gaspar Noé o d’Andrzej Zulawski. «Enter the void [de Noé] em va deixar molt pertorbat. I sobre Zulawski... Abans de coneixe’l, jo pensava que hi entenia alguna cosa del llenguatge del cine, però amb les seves pel·lícules vaig veure l’altre costat del got», explica Rocha Minter, que admet les similituds entre el vagabund de Tenemos la carne (enorme Noé Hernández) amb el Sr. Mierda de Holy Motors, de Léos Carax. «¡És clar que sí! Aquella pel·lícula és bonica. I Denis Lavant [el protagonista] és semblant a Hernández, actors que no són de cara, sinó de cos».

La pel·lícula està ambientada en un Mèxic suspès en el temps, potser en els dies de l’Apocalipsi. «És un no-lloc, una realitat paral·lela. Un món alliberat de la moral», diu el director, que prefereix que sigui l’espectador qui atorgui significat a la bateria d’estímuls sensorials a què és sotmès. «Una vegada acabes la pel·lícula, les meves intencions són irrellevants. ¿El significat? Cadascú pot tenir una teoria. A mi m’interessa més l’ambigüitat que no pas el que resulta precís. Hi ha temes, com ara la sexualitat o la violència, sobre els quals és més fàcil parlar amb eines visuals que amb paraules».