Emily Dickinson: la poeta secreta

Quan Emily Dickinson va morir el 1886, als 55 anys, era una gran desconeguda, literàriament parlant. Tenia només set poemes publicats. No hauria arribat mai a ser reconeguda com un dels grans escriptors americans si no fos pel que la seva germana Vinnie va trobar després de la seva mort en una calaixera: 1.775 poemes en graus diversos d'acabat i llegibilitat, alguns gargotejats en reversos de factures o als trossos de paper que acumulava a les butxaques del davantal i revisava cada nit a l'habitació on va passar gran part de la seva vida, moblada amb un llit de trineu, una estufa, l'esmentada calaixera i un escriptori.

Sobretot els últims 50 anys, aquests textos han sigut disseccionats en nombrosos llibres i assajos per fer llum sobre una de les personalitats més enigmàtiques de la història de la literatura.

En part envoltada d'aquest halo de misteri arriba, divendres que ve, als cines Historia de una pasión, aproximació a la vida i l'obra de Dickinson a càrrec del mestre britànic Terence Davies. «Em vaig preguntar, ¿què és el que fa que la seva vida fos tan extraordinària, a més de la genial poesia? La solitària vida que va nodrir aquesta obra», ens explicava Davies fa unes setmanes al Festival de Toronto a propòsit del film, que acompanya l'artista des que va deixar els estudis als 17 anys fins que va morir. «No era una participant activa del món; i la soledat porta a la desesperació, que és el pitjor dels dolors», afegia el director.

TANCADA A CASA

TANCADA A CASAEn efecte, durant les dues últimes dècades de la seva vida Dickinson va estar tancada a la propietat familiar. Corria a amagar-se cada vegada que apareixia gent per la casa, parlava amb els seus visitants a través de portes, i fins i tot va escoltar el funeral del seu pare des de la intimitat del seu dormitori. Ja fos per l'agorafòbia, o per la pressió del patriarcat en general i del seu tirànic pare en particular, o per la seva possible homosexualitat, l'aïllament sens dubte va contribuir a la foscor de la seva poesia. «Dickinson va destil·lar o va eliminar el llenguatge o la puntuació no essencials dels seus poemes», comenta Davies. «Molts verbs i paraules connectores eren omesos, i els pronoms sovint es referien a paraules que no apareixien al poema. La compressió era tan dràstica que alguns versos resultaven incomprensibles. Les variacions en la rima, el ritme i la cadència eren radicals». El menyspreu de Dickinson per les regles de la gramàtica i l'estructura de l'oració va ser influència essencial per a la poesia moderna. 

Pel que fa al seu contingut, els versos estan enverinats de ràbia contra una cultura que no té lloc per a una dona d'idees i voluntat independents, i de fam entesa com a metàfora -de llibertat, de poder, de sexe-.

Així mateix, Dickinson no va defugir grans temes associats al patiment humà, però la seva perspectiva sempre va ser intensament privada. Pocs poetes de parla anglesa en tota la història han mostrat tan poc interès com ella per esdeveniments socials o polítics. L'únic esdeveniment per a ella era ella mateixa.

MALALTIA I MORT

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Van ser dos els assumptes de capçalera de la seva obra: el primer, la malaltia i la mort. Dickinson estimava la vida -«El simple fet de viure em provoca l'èxtasi», va escriure--, però des de la infància va estar literalment envoltada de morts de familiars, amics i veïns d'Amherst, Massachusetts, i es va veure tan afectada per aquestes circumstàncies que molts dels seus poemes més aconseguits poden considerar-se elegies fúnebres. El segon, sens dubte, el dolor i la crueltat autoinfligida derivats en bona mesura per la falta de reconeixement. «Dickinson podria haver guanyat

molts diners escrivint poesia sentimental, com moltes poetes coetànies, però era massa ben educada i erudita per fer-ho», assegura Davies. «Em sembla commovedor que, malgrat que ningú la recolzava i que dubtava que la seva existència tingués sentit, tingués el coratge per seguir endavant». La ironia és que va ser en part gràcies als turments que l'anonimat li va causar en vida, i a l'estímul creatiu que se'n va derivar, que va obtenir la glòria després de la mort.