Emma Cline: femení singular

La forta impressió, com de llum estroboscòpica irrompent en plena nit, que va tenir aquest crític llegint Les noies és molt semblant a la que va tenir llegint un altre majestuós debut, Las vírgenes suicidas. Són novel·les gairebé bessones, malgrat que el gènere i el nombre que defineix el punt de vista narratiu són oposats (en la de Jeffrey Eugenides, masculí i plural; en la d’Emma Cline, femení i singular): totes dues recreen un període capital de la història recent nord-americana (aquella dècada prodigiosa que inclou des de l’esclat de la contracultura fins a l’esclat de la paranoia); parlen de l’adolescència com a etapa traumàtica en la formació de la identitat i del desig; estan travessades per un lirisme entre sec i arravatat; totes dues intenten aproximar-se al misteri de la feminitat.

    Evie, la protagonista i narradora, podria ser una verge suïcida. Gairebé ho és, literalment: perquè a la comuna hippy on es fa, de cop, adulta, també mor alguna cosa en ella. La novel·la d’Emma Cline és massa sofisticada per dir-nos que aquesta cosa és la innocència. Al contrari, Evie narra el que va passar aquell estiu del 69, quan ella tenia 14 anys i intentava fugir d’una mare maldestra i insegura, i d’una amiga lleial a les cerimònies de lligam i rebuig propis de la pubertat, des de la saviesa d’haver descobert l’odi que li servia de combustible; és a dir, d’haver descobert que no va ser mai innocent, i que probablement ningú ho és. 

¿LA FAMÍLIA MANSON?/ Que Les noies estigui inspirada en els cèlebres assassinats rituals de la família Manson és, més que un argument de venda, una maniobra de distracció. Al principi pot sorprendre que Russell, el guru de la comuna, estigui tan desdibuixat, ocupi un lloc tan secundari en el relat, tenint en compte que les expectatives del lector creixen al voltant del fet real, de la factura històrica d’aquells crims en l’imaginari col·lectiu. Però el títol de la novel·la no indueix a cap dubte, i una de les seves virtuts és revelar-se, almenys en la seva dimensió documental, com una mena d’anticlímax. No és que Cline eludeixi el morbo, perquè, en cert sentit, les paraules d’Evie, que rememora la seva experiència al ranxo dècades després, des del seu estatus de testimoni ocular ara convertida en pària, estan amarades de sang. De sang, de suor, de pudor d’escombraries. L’estil de Cline és sensual, físic, com correspon a la fascinació, a la idealització després matisada per la reflexió i la decepció, d’una noia enamorada.

    La secta de Russell no és més que una altra forma de patriarcat. Més enllà del caràcter simbòlic dels seus crims –l’enemic interior instal·lat al cor d’Amèrica, el començament de l’era de la por– aquest és l’aspecte que més interessa a Cline, que retrata les figures masculines des del menyspreu que Evie sent per ells. Al centre de la novel·la hi ha una bella, dolorosa història d’amor que explora la complexitat del desig femení, oscil·lant entre el caràcter eteri dels seus efluvis i el caràcter violent de les seves manifestacions. Cline descriu la relació entre Evie i Suzanne, la noia bruta, seductora i de sexualitat descuidada que la va atraure a la comuna, en la millor tradició de la literatura gòtica, des d’un romanticisme no exempt de pulsió de mort. I en aquest perill se sustenta l’impacte, la sorpresa, d’una primera novel·la extraordinària, escrita amb el suau determini de qui escriu la definitiva. H

‘LES NOIES’ / ‘LAS CHICAS’

Emma Cline

Notícies relacionades

Com viure amb la 'família' Manson

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Anagrama

Trad. Ernest Riera / Inga Pellisa. 312 pàgines.19,90 €