L'era del futur retro

Si Christian Dior va fulminar la postguerra el 1947 amb el festí de teles i glamur del New Look, André Courrèges va posar fi el 1964 al 'termidor' de l'elegància llunyana i encotillada amb una col·lecció, 'Moon girl', que semblava acabada de sortir d'una estació espacial ie-ie. El dissenyador francès, que tenia estudis d'enginyeria i havia sigut pilot a la segona guerra mundial, es va imaginar el futur amb barrets escafandre, faldilles curtes i geomètriques, metres i metres de vinil i botes altíssimes i sense taló que van inaugurar l'anomenada 'space age', a la qual, per cert, estaven convidades les filles de les clientes de 'monsieur' Dior. «La seva roba és tan bonica que tothom s'hauria de vestir de platejat, el platejat combina amb tot», va dir Andy Warhol, que ja despuntava com a notari de la modernitat. I la veritat és que abans que la seva cabellera agafés el to dels temps, ja s'havia sumat al banquet galàctic la nova guàrdia parisenca: Paco Rabanne, amb les seves fantasies metàl·liques, i Pierre Cardin, que el 1967 va despatxar la col·lecció 'Cosmocorps', també pessigat per les utopies siderals de 'Star Trek'.

El futur, en efecte, es va convertir en el refugi d'una generació marcada per la carrera espacial, els avanços del Concorde i la ciència-ficció, però també pel botó vermell de la guerra freda. Els sil·logismes en moda no sempre són el que semblen. I el consens apunta que, malgrat el cop de puny d'optimisme d'aquelles col·leccions, en realitat van quallar perquè van replicar amb eufòria i consumisme a la por que flotava en l'aire. I això, des de fa 50 anys, sempre funciona.