Star Trek: 50 anys d'utopia

El dia 8 vinent es compleixen 50 anys de l'emissió del primer capítol de 'Star Trek', potser la franquícia de ciència-ficció més significativa. Amb el món sacsejat per la xenofòbia, el seu missatge d'entesa sembla més necessari que mai. Parlem amb experts i fans sobre la creació humanista de Gene Roddenberry.

Avui en dia, sobretot entre els amants de la cultura pop, és impensable un món sense 'Star Trek'. I un 'Star Trek' sense el Sr. Spock. Però s'ha d'assenyalar que, en un primer moment, la NBC -la cadena que va donar llum verda a la sèrie després de deixar-la passar tant MGM com CBS- va considerar Spock un tipus temible, amb una aparença demoníaca que faria tirar enrere el públic en lloc d'atraure'l, seduir-lo i, finalment, fins i tot inspirar-nos a ser més bones persones.

Aquest va ser només un dels problemes que va trobar Gene Roddenberry a l'hora de fer realitat la seva visió d'una tripulació espacial, la de la USS Enterprise, en què cabrien membres no només de diferents races i nacionalitats, sinó també planetes. El primer pilot produït, 'La gàbia', va ser rebutjat per la NBC perquè «requeria massa pensament per part de l'espectador per entendre'l».

D'això se'n diu poca confiança en la intel·ligència de l'espectador. Perquè Roddenberry, des d'un primer moment, va pensar en una sèrie de calat massiu, fàcilment disfrutable, amb una concepció de la ciència-ficció creïble i pròxima, en què l'espectador pogués sentir com a propis els conflictes dels personatges. Això sense renunciar al contingut: a més del frenesí de l'aventura, el seu projecte volia fer preguntes ètiques i filosòfiques, una mica com 'La dimensión desconocida' va parlar de la societat del seu temps a través d'històries inaudites.

Com apunta la música, escriptora i 'trekkie' exemplar Elena Villalba, «volia analitzar i parlar dels problemes d'avui, però plasmats en una civilització del segle XXIII». Una civilit­zació encara impensable, «en què es respecta la diversitat cultural, racial, ideològica, religiosa… Una societat que és ecologista -ni tan sols hi ha contaminació ambiental- i en què es parla de l'antiga energia nuclear com a clarament primitiva. També és feminista, almenys en intenció; eren altres temps».

Roddenberry va aconseguir barrejar trets ètnics diversos en el repartiment: George Takei (Sulu) representava els asiàtics, i Nichelle Nichols (Uhura), els afroamericans. Aquesta última -que el 1968 va protagonitzar amb William Shatner, el capità Kirk, el primer petó interracial de la televisió nord-americana- no estava gaire contenta amb el seu paper inicial a la sèrie, poc proactiu, però, segons explica Stephen E. Whitfield al llibre 'The making of Star Trek', l'actriu va decidir quedar-s'hi després que el Martin Luther King Jr. en persona li recordés el simbolisme de la seva presència a la nau.

La intenció progressiva del creador es va estendre, en un primer moment, a l'àmbit del gènere, encara que els seus desitjos no es van poder complir. Al capítol pilot original de la sèrie, el segon al comandament era una dona, Number One, encarnada per Majel Barrett. Però, en la projecció de la prova, el públic no va respondre bé al seu personatge, que considerava poc creïble: ¿de debò que una dona podia ser lloctinent? Decididament, eren altres temps. Barrett va acabar fent d'infermera.

Personatges icònics

Jordi Sánchez Navarro, professor de Comunicació de la UOC, és un fanàtic de la franquícia en totes les seves variants. Recorda «comprar tots els exemplars possibles de la revista nord-americana Starlog en què hi hagués alguna referència, anar amuntegant VHS americans i caure als braços de La nova generació en la seva projecció per Canal 33».

Per a ell té una gran importància aquesta tripulació interracial, internacional i interplanetària, però «l'autèntica clau és la relació entre els dos protagonistes, l'intrèpid aventurer Kirk -descrit per Roddenberry sovint com un capità Hornblower de l'era espacial- i el fred i intel·ligent Spock, a qui s'uneix l'assenyat i sensible doctor ­McCoy, contrapunt tant del gèlid Spock com del temerari Kirk».

Villalba assegura que la clau és, simplement, Spock. O com a mínim l'ànima. Quan el 2006 es va comprar els DVD de la sèrie original, va embogir de tal manera amb el personatge que va aparcar el seu projecte musical per escriure el llibre Spock i jo. De la ciència-ficció a l'espiritualitat, en què descriu el personatge encarnat per Leonard Nimoy com un arquetip transformador, que s'anticipa el futur. «És el personatge que va més enllà de tots, per això transforma -explica-. Spock és la consciència de Star Trek. Ens inspira a ser com ell. ¡I això és molt perillós per a alguns! Imagineu-vos una societat en què els individus tinguin les mateixes qualitats que Spock i que els vulcanians: éssers gens competitius, que han transcendit l'ego, que actuen pel bé comú i que són lliures de la dualitat emocional i per tant gens manipulables. En una societat de consum, cada vegada més accentuada en aquest sentit, els vulcanians no interessarien gens».

Aquesta societat de consum va propiciar, a finals de la dècada passada, una revisió cinematogràfica produïda per J. J. ­Abrams que ha dividit els fans, com ens recorda Julián Sánchez, president del Club Star Trek d’Espanya: «Alguns creuen que és fidel a l’esperit inicial de la saga i altres que no, però el que no es pot negar d’aquesta trilogia és que ha tornat a posar Star Trek a la cresta de l’onada».

Abans d’aquesta última explotació del filó en van venir d’altres, en una successió gairebé infinita de llibres, sèries i jocs. Una cosa gairebé impensable a finals dels 60, quan Star Trek es va cancel·lar després d’una tercera temporada en què gairebé no es va produir i que, sense Rodden­berry al capdavant, va tenir una certa fragilitat intel·lectual. Van ser les reposicions les que van apuntalar el seu culte i van donar a llum als ­'trekkies', que van crear grans convencions al voltant de la sèrie abans que, com ara, hi hagués convencions per gairebé qualsevol racó de la cultura pop.

Després d’una sèrie d’animació de vida curta, Star Trek va tornar el 1979 a l’imaginari col·lectiu amb una pel·lícula de Robert Wise que ha guanyat reputació amb el pas del temps. La segona, sense que serveixi de precedent, era millor: La còlera del Khan és a la saga el que L’imperi contraataca és a La guerra de les galàxies, justament el fenomen que va propiciar la resurrecció fílmica de la creació de Roddenberry.

La resta, com se sol dir, és història. Als 80 i 90, Star Trek va ser una presència constant en el cine i la tele, en què es van poder veure fins a quatre sèries que afegien naus i tripulacions a l’univers. Una menció especial per a la fosca Voyager (1995-2001), encara que si preguntes a Sheldon i Leonard, de The Big Bang Theory, et diran que la millor d’aquestes sèries addicionals és La nueva generación: per a ells el seu capità Picard és superior a Kirk. 

¿Què vindrà ara?

El gener del 2017 arribarà a CBS (a Espanya a Netflix) una sisena sèrie en imatge real de la franquícia: Star Trek: Discovery, supervisada per Bryan Fuller, que va crear Hannibal i, més important per als 'trekkies', va ser guionista de sèries anteriors de la saga. Hi ha grans esperances al seu voltant, entre altres motius perquè corregirà l’error històric i misogin d’haver apartat dels focus Number One –la seva lògica irredempta va ser heretada pel Sr. Spock– després d’aquell primer pilot incomprès.

El 'trekkie' Julián Sánchez vol confiar que aquest retorn al principi suposi també una recuperació de les essències bàsiques de la saga. «Coincideixo amb vostè en el fet que l’elecció de l’època és fabulosa, i la designació d’una dona com a protagonista és un homenatge a l’inici de la saga. Esperem que les idees d’aquell inici es vegin ara també».

Notícies relacionades

L'era del futur retro

Música amb Barcelona com a escenografia

Seria un cert canvi respecte a la recent trilogia de cine, en la qual, segons Villalba, gairebé no queda rastre de l’esperit inicial de pau i fraternitat. «No, la veritat és que no m’ha agradat gaire la nova trilogia», afirma. «No solament per la seva apologia de la violència i la destrucció, hores i hores de pel·lícula amb interminables batalletes, sinó també perquè el seu únic missatge (si és que n’hi ha) és: venjança i odi. Aquest va ser el missatge de la primera pel·lícula dirigida per J. J. Abrams. ¡Fins i tot venjança per part de Spock, per primera vegada en la història!».

¿Ja som massa descreguts per creure en els valors que ens proposava la saga als seus inicis? «És la utopia més amable que ha creat la ciència-ficció», recorda Sánchez Navarro. «Seria insuportablement ingènua si no tingués un impressionant calat humanístic. Ens parla d’una humanitat que volem ser, a la qual aspirem». Potser a Proxima b –aquella altra ­Terra ja trobada en certa manera per l’'Enterprise' en el clàssic episodi Miri dels 60– hauran après a ser aquesta classe d’humanitat. Una pròxima missió de la Flota Estel·lar hauria d’incloure el planeta en la seva ruta per comprovar-ho.