Juliette Binoche: "El cos no m'interessa, m'interessa l'ànima"

A aquestes altures ja fa temps que està instal·lada entre la reialesa del cine mundial. Al llarg d'una carrera que ja va per la quarta dècada, ha treballat amb autors com Jean-Luc Godard, Leos Carax, Michael Haneke, Abbas Kiarostami, ­Krzysztof Kieslowski, Hou Hsiao-Hsien i Olivier Assayas. I cap altra actriu ha aconseguit el grand slam dels fes­tivals europeus, al guanyar els ­premis interpretatius a Berlín -amb El pacient anglès (1996)-, Cannes -amb Còpia certificada (2010)- i Venècia -amb Tres colors: Blau (1993)-. Acaba de tornar a les pantalles espanyoles amb La espera, on dóna vida a una dona enfrontada a la mort del seu fill.

-¿Què la va atraure d'Anna, la dona que interpreta a 'La espera'. Em va resultar fascinant l'elecció que pren per lidiar amb la pitjor tragèdia de la seva vida, la mort del seu fill. No és capaç de ser sincera sobre això, simplement perquè li resulta impossible pronunciar les paraules: «El meu fill ha mort». No ho sé, jo sóc mare, però no sóc capaç d'imaginar-me el dolor que arriba a causar una pèrdua com aquesta. Per a un progenitor és l'esdeveniment més dolorós imaginable. I entenc perfectament les mares i els pares que s'inventen espais imaginaris que els permeten acceptar-la.

-Ja va interpretar una dona que perd el seu fill a 'Tres colors: Blau'… Sí, i he trigat 20 anys a tornar al tema. Durant aquest temps em van oferir dues pel·lícules que van resultar ser molt bones sobre el mateix assumpte, i les vaig rebutjar.

-¿No volia tornar a llocs tan foscos? No és això, m'agrada la foscor. Simplement em resistia a interpretar de nou una dona que perd el seu fill perquè la meva experiència amb el director Krzysztof Kieslowski a Blau va ser tan feliç que volia protegir aquella memòria.

-Acaba de dir que li agrada la foscor. ¿Què significa això? Has de descendir als aspectes més lúgubres de la condició humana per trobar la llum, conèixer-te a tu mateix i purificar-te. A l'hora d'explicar una història no pots protegir-te amb xarxes de seguretat, sinó llançar-te a territoris psicològics inhòspits. Però sempre he mirat de fer una mica de tot. T'ho creguis o no, he fet fins i tot comèdies. Tothom em veu com una tristoia i és una pena, perquè les pel·lícules que en primer lloc em van fer voler ser actriu van ser les de Charles Chaplin. I, amb el temps, he anat perdent la por a fer el ridícul. Dintre meu hi ha una pallassa que lluita per sortir a la llum.

-El fet de ser mare, ¿la va afectar a l'hora d'interpretar Anna? En realitat no acostumo a fer paral·lelismes gaire literals entre els meus personatges i la meva vida personal. En lloc de buscar la inspiració en experiències i records propis, intento fer-ho en la meva imaginació; per a mi és un terreny més fèrtil. No és que tingui por, al contrari; un intèrpret sempre està al caire de l'abisme i jo diria que això és bo.

-El director de 'La espera', Piero ­Messina, és debutant. ¿Què va fer que hi confiés? , Em va agradar que per a la seva primera pel·lícula hagués escollit un tema universal i, alhora, tan íntim i personal. Em va semblar molt valent. Al mateix temps, quan coneixes algú, generalment hi ha alguna cosa sobre la mirada, i sobre els ritmes de respiració, i la manera d'escoltar, que et fa sentir que pots connectar amb aquella persona. És important trobar aquesta connexió perquè les pel·lícules actualment estan passant moments de crisi. Fer-ne una que no sigui una gran comèdia o un blockbuster ple d'explosions és una odissea, però un ha d'apostar per allò en què creu.

-¿Alguna vegada ha hagut de renunciar en el que creu? Quan va participar en el 'remake' de 'Godzilla', ¿hi creia? El vaig rodar perquè al meu fill li feia il·lusió, i m'ho vaig passar bé fent-lo. No em fa res rodar als Estats Units de tant en tant, però allà la pressió que exerceix l'element financer és massa per al meu caràcter. En realitat sempre he sigut capaç d'associar-me amb aquells directors amb qui vull treballar. I si un dia deixessin d'arribar-me papers interessants, els escriuria jo mateixa per mantenir-me activa. Quan sents passió per una cosa, l'has de perseguir. No et pots acontentar sent víctima del sistema, l'has de canviar si no t'agrada. És a dir, com tothom he tingut alts i baixos i moments en què he sentit que no anava enlloc, però el temps m'ha donat seguretat.

-¿El temps és un aliat o un enemic? Per a mi, el temps és un regal, perquè si no transites pel temps no et transformes. El temps et permet arribar al teu verdader jo. No estic parlant del cos, és clar. El cos no m'interessa, m'interessa l'ànima. És a dir, per descomptat que em poso uns talons i un vestit de gala i em pentino quan cal, i és clar que a vegades em miro al mirall i m'espanta la gradual transformació física, però en tot cas tinc molt clar on he de posar l'èmfasi, i és en el meu jo interior. Sí, el temps és el teu millor amic i l'has de cuidar.

-¿Diria que ens fa més savis? Depèn. En alguns aspectes la meva vida és tan desastrosa com sempre.

-¿En quins? En l'aspecte sentimental no he après gran cosa. Vaig tenir una relació durant més de 15 anys, plena d'anades i vingudes, de ruptures i reconciliacions. I al final estava com al principi. Suposo que en vaig aprendre alguna cosa; a ser menys possessiva, potser. Però no vaig aconseguir canviar res. No crec que canviem amb el pas dels anys.

-¿Sempre havia volgut ser actriu? El meu pare era un mim i protagonitzava espectacles amb màscares, i jo solia imitar-lo. Als 10 anys ja escenificava petites historietes amb els meus amics, i m'encantava fer riure la gent. Sí, crec que sí.

-En el passat, ha parlat sobre el sentiment d'abandonament que va tenir de petita. La meva situació familiar no tenia estructura. Els meus pares es van separar i vaig passar molt de temps en un internat, o a casa de la meva àvia. El meu pare no hi era; la meva mare a vegades sí i a vegades no. Me les vaig arreglar per ser feliç, i en bona mesura va ser per la meva facultat per imaginar-me històries. Mai em vaig sentir sola perquè la meva imaginació creava pares, i amics i el que fes falta. Això va enfortir el meu costat independent. Aviat vaig aprendre a entendre el que volia. Encara que acceptar-me i estimar-me a mi mateixa va ser més difícil.

-¿Per què? No sé per què, però durant molt de temps no em vaig sentir digna de ser estimada. Van ser el cine i els directors les que van canviar això.

-¿Quin és el mentor de qui va aprendre més? Una professora d'interpretació que vaig tenir als 18 anys. En aquella època jo actuava de forma molt afectada i pomposa. Ella va destruir tot això i em va donar les claus per començar a ser l'actriu que sóc avui.

-La seva mare també era actriu. ¿Com va digerir el gran èxit de la seva filla? Suposo que va sentir alguna forma d'orgull, però és una dona molt reservada, que no expressa els sentiments. A més, quan en una família hi ha algú que obté premis això causa desequilibris. La meva germana, per exemple, es va haver de canviar el nom perquè estava farta que li preguntessin si era parenta de Juliette Binoche. Eh, ho entenc. En general, no guardo rancors, ni retrets, ni remordiments a la família o el passat en general. El patiment em va ense­nyar a viure. No m'oposo a la melancolia, però tinc tendència a desenganxar-me de les coses del passat. Suposo que el fet de portar una vida plena és el que em permet fer-ho. Penso en el meu futur, i sobretot penso en el futur dels meus ­fills.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

-¿I com veu el futur? ¿I com l'he de veure? Molt negre. Poso les notícies i em vénen unes ganes enormes de plorar. Prefereixo no pensar-hi.

-¿Sent que la generació dels seus fills és molt diferent de la seva? En alguns aspectes. És una tragèdia que els joves d'ara hagin substituït la verdadera literatura pel Twitter. En general no veig que tinguin la passió que jo sentia per veure obres de teatre i pel·lícules, i assistir a exposicions i llegir llibres. A la meva filla Hana li agrada veure pel·lícules, però mostra desinterès per les històries, els relats, i això em resulta lamentable. L'exhibicionisme de Facebook i Instagram està substituint les verdaderes relacions socials. Ja no hi ha paciència per mantenir-les. Aquesta és una gran pèrdua.