...torna d'entre els morts

El més sorprenent de la nostra relació amb les celebritats no és com ens agrada veure-les caure i ser jutjades i castigades, sinó com disfrutem al veure-les arrossegar-se per ter-ra demanant perdó i, finalment, redimir-se. I potser saber això serveix per explicar tant el nou gir que la car-rera de Mel Gibson sembla estar fent com per què aquesta vegada ha trigat tant a passar.

Hi va haver un temps en què Gibson era l'estrella de lucratives sagues com Mad Max o Arma letal, guanyador de l'Oscar gràcies a la seva segona pel·lícula com a director, Braveheart (1995), i l'Home Més Sexi del Món segons People. Avui en dia, en canvi, resulta molt difícil pensar en ell sense recordar la cara suada amb ulls vidriosos que apareix a la seva fitxa policial.

La foto va donar la volta al món el 2006, quan Gibson va proferir comentaris antisemites contra l'agent de policia que el va arrestar a Malibú per conduir borratxo. L'actor es va convertir en un pària, estatus que va revalidar quatre anys després quan la seva nòvia Oksana Grigorieva va denunciar que ell li havia partit la cara, alhora que filtrava una gravació en què se'l sentia dir barbaritats del tipus: «Si una colla de negres et violen, serà culpa teva». A Hollywood el van declarar racista, misogin, antisemita, fanàtic i violent, i van decidir que no el volien veure ni en pintura malgrat els 1.800 milions d'euros que el seu cine havia ingressat.

«No penso en el passat, sobretot perquè no me'n recordo de res. I millor així», ens va assegurar Gibson a Cannes, parlant potser de broma o no, en una trobada durant la qual es va mostrar incòmode i va encadenar afirmacions desconcertants -«jo no tuitejo, em tiro pets»-; reflexions esquives -«l'únic que puc dir de tenir 60 anys és que és millor que tenir-ne 70»-, i confidències inesperades -«M'han arrestat però mai he dormit a la presó. Bé, sí, una vegada, a Mèxic»- adornades amb un llenguatge corporal propi de qui necessita urgentment un tranquil·litzant.

«El meu personatge és un home que ha pres drogues i les ha venut, que ha matat gent, i que ha sigut un mal pare, i que d'alguna manera aconsegueix salvar la seva ànima», va explicar també llavors en referència a Blood father, el thriller d'acció que s'estrena el proper 9 de setembre. Es tracta d'una pel·lícula significativa no sols perquè hi apareixen dos ingredientes, violència i redempció, essencials en gairebé tota la filmografia de Gibson; sinó també perquè veu la llum només uns mesos després que fos convidat a presentar un premi a la gala dels Globus d'Or, i setmanes abans de l'estrena del seu primer treball darrere la càmera en 10 anys, Hacksaw ridge, epopeia bèl·lica sobre l'heroic periple d'un metge militar durant la batalla d'Okinawa.

Feixista violent

El que cal preguntar-se no és si Gibson mereix ser readmès a Hollywood sinó per què això no s'ha produït abans. Sí, potser el tipus sigui un feixista violent, però resulta ridícul pretendre que és l'únic pecador del show business. Roman Polanski va drogar i sodomitzar una menor, Mike Tyson va ser condemnat per violació, Chris Brown va pegar a la seva exnòvia Rihanna, i resulta impossible enumerar totes les faltes de Charlie Sheen, i tot i així, a diferència de Gibson, tots ells tenen un agent a Hollywood.

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

Potser part del problema és que Gibson mai ha semblat interessat a participar en el circ del perdó públic. Sí, va demanar disculpes, i va deixar l'alcohol i va fer amistat amb rabins, però en cap moment ha deixat de suggerir que li importa un rave el que la gent opini d'ell. La mateixa actitud, per altra banda, que ha mantingut al llarg de la seva carrera i gràcies a la qual va ser capaç de dirigir pel·lícules suïcides com La pasión de Cristo (2004) o Apocalypto (2006).

«He estat en una llista negra, i se m'ha fet molt llarg. Però he après la lliçó: no t'emborratxis. I crec que se m'ha perdonat», assegurava, confiat, malgrat que fa cinc anys ja va protagonitzar una pel·lícula que havia sigut dissenyada per rellançar-lo, El castor (2011), i que l'intent va fracassar. Però ara les coses prometen ser diferents, sobretot si s'acaba confirmant el rumor: estaria treballant en una seqüela de La pasión de Cristo, centrada en la resurrecció del Messies. El fill de Déu va trigar tres dies a tornar de la mort. A Hollywood, en canvi, aquestes coses demanen més temps.