Clara Sánchez: "La venjança és una pulsió molt alliberadora"

Fa sis anys, 'Lo que esconde tu nombre' es va convertir en l’èxit literari més gran de Clara Sánchez –ja n’ha venut més d’un milió d’exemplars a tot el món, bona part d’ells a Itàlia, on és un autèntic fenomen editorial–. En la seva pròxima novel·la, que arriba dimarts a les llibreries, l’autora reprèn aquella història d’intriga, persecució i venjança traçada al voltant d’un grup d’antics oficials nazis que avui perviuen ocults o protegits per cadells neonazis a la costa valenciana. Més enllà d’aquests condiments, la novel·lista aprofita les pàgines de 'Quan arriba la llum' (Columna) –en castellà, 'Cuando llega la luz' (Destino)– per reflexionar sobre les misèries i grandeses de la condició humana. 

¿És cert que va rebre amenaces després de publicar 'Lo que esconde tu nombre'? 

Sí, va ser molt desagradable. No em van amenaçar de matar-me, però em van intimidar. Deien que em perseguirien per haver escrit una ficció basada en una realitat de la qual ningú parla, però que continua allà. Al nostre país han envellit, i segueixen envellint, un munt d’antics oficials nazis que s’han salvat de respondre dels seus actes. Jo en vaig arribar a conèixer un. .

¿Como era? Els que hem conegut el nazisme a través de les pel·lícules i els documentals sempre hem vist aquest fenomen com si fos irreal de tan monstruós. No obstant, als anys 80 vaig viure a Dénia i vaig conèixer un antic oficial nazi que vivia a prop de casa meva. Tothom sabia qui era, però ell vivia com un ciutadà més. Em preguntava què sentia quan anava al mercat i es creuava amb negres, jueus, homosexuals i persones que al seu interior considerava inferiors. Aquesta segona novel·la s’acosta al ressorgir que ha experimentat aquesta manera de pensar a través dels grups neonazis. Lamentablement, han agafat molta força a Europa últimament. 

¿Com explica aquest fenomen? Perquè el nazisme no va acabar amb el final del nazisme. Com a ideologia que apel·la als sentiments més primaris, perviu en la nostra societat, i desgraciadament hi ha qui compra aquests missatges. Si la situació econòmica està malament i a algú amb poques llums o baixa autoestima li diuen que no té feina perquè ha vingut un moro a treure-l’hi i que a més està envoltat d’éssers inferiors a ell, siguin aquests homosexuals, negres, àrabs o jueus, potser s’ho acaba creient. De fet, passa. Però aquests neonazis que adopten aquesta manera de pensar no sorgeixen del no-res. Per a ells, els vells nazis alemanys són un referent i una inspiració. Per això, aquells vellets que envelleixen a les nostres costes són tan perillosos.

Vostè treballa amb la psicologia dels personatges. ¿Com és la ment d’algú que va torturar éssers humans en un camp d’extermini i avui es dedica a cultivar flors al seu jardí? Sorprèn el seu aspecte de normalitat. He conegut moltes persones que els han tractat de prop i totes destacaven que són molt amables i encantadors. I és que el mal té una capacitat infinita per adaptar-se i camuflar-se. Actua com els insectes que copien el color de les fulles on es posen per mimetitzar-se amb l’ambient. Tant de bo fos més fàcil detectar la perversitat, però s’oculta.

¿La literatura serveix per poder-la revelar? Sí, perquè la literatura està feta de la matèria de la vida. Ens passem l’existència entregats al joc psicològic d’investigar què amaga l’altre, què hi ha darrere de la seva aparença de normalitat, i la literatura indaga en aquest secret que portem tots dins. Perquè tots manipulem el que tenim davant i mirem d’evitar que ens manipulin. La meva última novel·la acosta els personatges a dues pulsi- 

 ons: el desig de recuperar l’amor i les ànsies de venjança. Totes dues són molt humanes i enormement recomanables.

¿La venjança també? Sí, sé que dir això pot sonar poc políticament correcte, fins i tot escandalós, però he descobert que la venjança és una pulsió molt alliberadora. Estem legitimats a exercir-la i ho hem de fer si ho necessitem.

¿Vostè la practica? Per fer-ho s’ha de posar molta carn a la graella i jo sóc molt mandrosa, així que l’exercito escrivint. No em considero una persona especialment venjativa, però m’he sentit enormement alliberada explicant a la novel·la com Julián, víctima de Mauthausen, es venja dels que el van torturar. A vegades m’espantava veure com disfrutava veient com aquell personatge es venjava.

¿Per què té aquest efecte? És una manera de fer justícia quan la justícia no actua. Es tracta d’evitar que els culpables se’n vagin amb tota la impunitat. És un sentiment compartit per tots, i no cal viatjar al nazisme dels anys 40 per comprovar-ho. Si mira al seu voltant, veurà que la gent té ànsies de venjança contra tots aquests personatges que han sembrat el país de ruïna després de dedicar-se a robar de l’erari públic. Jo participo d’aquest sentiment. No en donaré noms, però tots els tenim al cap. M’agradaria veure’ls a la presó, però avui segueixen disfrutant als seus iots, sense cap remordiment.

¿És comparable al nazisme? Nosaltres no hem viscut una guerra mundial, però hem patit una crisi terrible i els culpables segueixen prenent el sol a les seves Dénies particulars. M’indigna profundament que els que viuen de l’administració pública tinguin tan poc respecte pels diners de tots. Em sembla fins i tot cruel. Vivim en un país on el polític té una tendència natural a sentir-se un se-nyoret. A Espanya, li donen a qualsevol un cotxe oficial i de seguida es considera superior als altres, quan en el fons és el nostre servidor. Per desgràcia, aquí la rendició de comptes no existeix, però la venjança t’allibera de la sensació d’impotència.

¿Cómo s’aconsegueix vendre un milió d’exemplars d’un llibre? El que va passar amb Lo que esconde tu nombre va ser increïble i inesperat. Almenys jo, mentre escrivia la novel·la, no m’imaginava que aquells personatges poguessin penetrar als cors de tants lectors. Va ser màgic, com una bengala. Reconforta molt perquè, en el fons, una només escriu per evitar sentir-se una persona estranya. Confies que això que penses i expliques al teu llibre serà acceptat i compartit per més gent.

Les seves xifres de vendes sorprenen especialment en uns temps en què les editorials s’esforcen molt per vendre llibres. ¿Per què hem deixat de llegir? ?YJo ho atribueixo a la fascinació que les pantalles han exercit de sobte sobre la gent. Llegir exigeix temps, dedicació i atenció, però de sobte ens hem deixat atrapar pels mòbils i les tauletes. Em produeix molta desolació anar a un restaurant i veure parelles que en lloc d’estar mirant-se i parlant-se a la cara, estan submergides en les seves pantalles. No em sembla normal, ni humà, preferir mirar el Whatsapp que els ulls de la persona que tens al davant.

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

Crec que la moda s’ha estès. .Sóc bastant conspiranoica i a vegades penso que hi ha per algun lloc gent dedicada a inventar coses que ens idiotitzin. Del que el poder té més por és de la imaginació de la gent i, mentre ens tinguin entretinguts amb formes d’oci vacu, no estem pensant. Tots aquests aparells ens estan portant a una societat de covards. Ara la gent no es diu les coses a la cara. La teva empresa t’acomiada enviant-te un e-mail i el teu nòvio et deixa enviant-te un Whatsapp. En el fons, es tracta de no donar la cara. Està triomfant la covardia.

¿La preocupa? Vull pensar que aquesta febre passarà, o almenys es reduirà. Ens atiparem de tanta virtualitat i tornarem a reclamar coses reals explicades per éssers de carn i ossos. De fet, crec que ja està passant. Fixi’s en els teatres: fa anys els donaven per morts i ara estan més plens que mai. Sospito que amb el llibre ha començat a passar el mateix. Sóc usuària habitual del transport públic de Madrid i últimament torno a veure gent concentrada en la lectura. L’altre dia vaig anar a una piscina pública que hi ha al costat de casa i hi vaig descobrir cinc persones llegint llibres. Vaig estar a punt d’acostar-me a donar-los l’enhorabona.