Barcelona, kitsch al gust del consumidor

¿Barcelona és una ciutat kitsch? A jutjar pel que exposen Anna Pujadas i Umberto Eco no hi ha dubte. La resposta no admet matisos: ho és. La primera, teòrica del disseny, recull a 'Kitsch Barcelona' tot allò que la ciutat té d'estereotipada, embafadora, comercial, decorativa... que vist el resultat del llibre, no és poca cosa. El segon reflexiona sobre el tema a 'Des de la perifèria de l'imperi'. Afirmava l'escriptor italià que una vegada el tot fals s'ha admès, és necessari que es prengui per cert. És a dir, un restaurant polinesi haurà de tenir cambreres tahitianes amb faldilles florals, haurà de presentar una vegetació apropiada, murs de roques amb petites cascades, i en el moment que un hi entri res haurà de fer-li pensar que a l'exterior d'aquell restaurant no hi hagi la Polinèsia.

"I això és el que li ha passat a Barcelona; una vegada s'ha creat la imatge de la ciutat, tothom espera que la ciutat s'assembli a la seva imatge. El que és real (la ciutat) s'ha d'assemblar al que és fals (la imatge). Quan això passa, els experts ho anomenen 'kitschificació'", afirma Pujadas al llibre. La ciutat s'ha 'kitchificat'. Ho ha fet recentment amb l'Hotel W, un edifici "que de lluny sembla que està a punt d'aixecar amarres i que només és un clixé del Mediterrani amb una vela llatina caricaturitzada"; i ho va fer abans amb la plaça de toros de la Monumental: que "malgrat no ser oriental aconsegueix correspondre amb el nostre clixé d'orientalisme" i amb el pont del carrer del Bisbe del 1928: "L'estil gòtic florit del pont contradiu la sobrietat de l'arquitectura gòtica catalana i produeix un efecte kitsch de cosa florida i postissa", sosté Pujadas.

"BARROC DE XURRERIA"

Però hi ha més pel que fa a l'arquitectura kitsch, com el temple del Tibidabo, "Aparenta una mona de Pasqua: té un punt embafador i unes formes de merenga, gairebé volàtils, que semblen reclamar cireretes de color vermell i algun llacet de color blau cel", segons la professora d'art de la UAB Teresa Camps; i la caserna del Bruc que "seria el kitsch medieval, una de les categories més universals i freqüentades", a judici del teòric de l'art Eduard Cairol que també dispara contra la font de Jujol de la plaça d'Espanya: "Barroc de xurreria. Té un aire de màquina de fer embotits" i contra el monument d'Apel·les Fenosa a Pau Casals: "Àngels del pitjor Greco estilitzats a l'estil Lladró". Cairol i Camps són dos dels 30 experts de diferents àmbits que s'han atrevit a assenyalar amb el dit allò que té de mal gust la ciutat per al llibre de Pujadas. Una obra que, a més, té el mèrit d'haver sigut publicada per l'Ajuntament, una cosa a tenir en compte ja que el volum no presenta una visió gaire amable de Barcelona. 

¿QUÈ ÉS KITSCH?

Però, ¿què és kitsch? Fals, barat, mediocre, simplista, cursi, trivial, massificat, fàcil, fetitxista... són els adjectius que solen acompanyar el terme.  Però la parauleta és molt més. És un concepte multifacètic que val per a tot i amb un origen pejoratiu però que amb el temps ha mutat, com el concepte del gust, i ha quedat condicionat pel seu moment  cultural: "El que és kitsch ara potser no ho és demà; i el que era kitsch abans pot no ser-ho ara", explica Pujadas. Conclusió: “Contestar amb una frase un argument kitsch és com demanar a algú que et resumeixi la vida amb un haiku’, raona el dissenyador Daniel Vila, una altra de les veus del llibre.

Notícies relacionades

L’OTAN del "papi" Trump

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

Però del que no hi ha dubte és que encara que el gust personal condicioni la visió d'un objecte kitsch, hi ha unes característiques recurrents en ell: tot allò amb formes complicades saturadament decorat i de color rosa, vermell o  lila i que desprèn sentimentalisme és kitsch. També ho és allò que pretén aparentar el que no és, el que dóna gat per llebre: melanina per fusta o veladures sobre guix per marbre. O sigui, cartró pedra per dibuixar un univers màgic i de digestió fàcil. Hi ha més: també és kitsch el luxe popularitzat o la sobredimensió o empetitiment de les coses. De manera que al final tot pot ser kitsch. Vegeu sinó: ho són, a judici de les opinions recollides al llibre, coses tan dispars com el paviment en forma de fulla de la Diagonal i el Museu de les Cultures del Món; el bar Versailles i 'Els mistos' de Claes Oldenburg, per no parlar de 'Las Meninas' de Picasso, 'El mitjó' de Tàpies i 'La batalla de Tetuan' de Fortuny. Kitsch al gust del consumidor.   

GAUDÍ I LA SAGRADA FAMÍLIA

Amb tot, els reis del kitsch barceloní són dues icones de la ciutat: Gaudí, present al llibre amb moltes de les seves obres, i la Sagrada Família: "El monument més gran al kitsch", "la gran obra kitsch" i "el més rotundament kitsch" són alguns dels adjetius que qualifiquen l'espai més visitat de la ciutat. No en va, "A Barcelona hi ha el kitsch Gaudí, com a Viena hi ha el kitsch Klimt i a Glasgow el kitsch Mackintosh", sentencia Isabel Campí, presidenta de la Fundació Història de Disseny.