CRÒNICA DE JAZZ

Ellis Marsalis, el mestre modest

La 14a edició del Mas i Mas Festival va arrencar amb el debut a Barcelona del patriarca del clan Marsalis

Ellis Marsalis, el mestre modest

FERRAN SENDRA

1
Es llegeix en minuts
ROGER ROCA / BARCELONA

«Aquest home canvia les vides de joves que no saben què fer amb el seu futur. Jo en sóc una prova». El paper que Ellis Marsalis ha tingut en el jazz nord-americà es pot explicar de moltes maneres. I dijous al Jamboree, el saxofonista Jesse Davis va elegir explicar-ho des de la gratitud. Ell també va ser alumne seu, igual que molts dels grans músics que ha donat Nova Orleans en els últims 30 anys, com Nicholas Payton o Harry Connick Jr.

    Assegut a la banqueta del piano, el patriarca de la família Marsalis, pare dels cèlebres Wynton i Branford, escoltava en silenci el seu antic alumne. «És un home molt modest, per això us parlo jo i no ell». I llavors Marsalis es va girar cap al públic, com si volgués dir alguna cosa. Però no. Senzillament es va aixecar, va recolzar els seus 81 anys en un sòlid bastó i va baixar a poc a poc de l’escenari. Fi de la primera sessió de la nit. Encara quedava la segona, com és tradició al Jamboree.

FINAL ESTRANY

Notícies relacionades

Va ser un final una mica estrany per a un concert històric; era la primera vegada que Marsalis actuava a la ciutat. Però aquesta discreció, la falta de pompa, casa amb el caràcter del pianista. Fins que l’èxit dels seus fills el va posar al mapa, Ellis Marsalis va viure sempre en un segon pla malgrat haver fet mèrits per guanyar-se un lloc en l’escena del jazz modern. Mai va ser, això sí, un músic estrident. Al Jamboree, Marsalis va tocar amb sobrietat, buscant l’espai just per deixar caure un acord, com si en cada compàs es preguntés quina era la millor manera possible de completar una idea, imprimint caràcter però sense imposar mai la seva veu.

    De fet, algú podia pensar que el líder del quartet era l’explosiu Jesse Davis i no ell. Van recórrer als pares del jazz modern –Thelonious Monk, Charlie Parker–, van tocar les fibres més tristes amb You don’t know what love is i van remuntar els ànims amb una versió al trot funky de Love for sale. I així, sense reverències ni afectació, es va acomiadar un mestre. Amb una lliçó de discreció.