Furious Monkey House, rock precoç per a Zipi i Zape

La música ha deixat de ser només un joc per als integrants de Furious Monkey House, un potent grup de rock compost majoritàriament per noies d’entre 11 i 14 anys. Són de Pontevedra (Galícia), canten en anglès i esperen donar molta canya amb el seu primer disc, Run. El compacte es va gravar als famosos estudis d’Abbey Road de Londres i va comptar ni més ni menys que amb Adrian Hall a les mescles.

Sorprèn la intenció que Mariña posa a cada cançó, el ritme endimoniat amb què Carlota pica la bateria i la canya que donen a les seves guitarres Irene i Manu, mentre Amaya no perd pistonada als teclats. ¿Com ho han aconseguit? Té molt a veure en el seu entusiasme, entrega i ganes de tocar el baixista del grup, l’únic que és major d’edat i que oculta la cara darrere una màscara de mico. Ell és el mico furiós que dóna nom al grup. Va ser ell qui va animar els joves intèrprets a formar una banda. Coneixia el seu talent i la seva passió per grups com Pixies, Nirvana, Cardigans, Red Hot Chili Peppers i els Smashing Pumpkins.

Classes de música

Classes de músicaEls va conèixer fa dos anys quan els va començar a fer classes de música, per separat. Només Carlota i Irene es coneixien d’abans. Els xavals van iniciar aquesta aventura sense imaginar-se que acabarien gravant un disc i creant Life into de wild, la cançó principal per a la pel·lícula Zipi y Zape y la isla del Capitán. «Casualitats de la vida, al grup són cinc nens i un mico i a la pel·lícula els protagonistes són cinc nens i un goril·la», destaca Monkey, el cervell del grup, que ni tan sols en els crèdits del disc apareix amb el seu nom real. És un home bregat en diverses bandes de punk-rock de l’escena gallega. Parlem a distància aprofitant un descans de l’assaig.

«Ho fem tot entre tots: les lletres, les melodies i els arranjaments», destaca Mariña. Confessa que cantar en anglès l’ha ajudat a conèixer millor aquest idioma. «No el parlo però m’agrada com sona. En anglès tot es diu de forma més curta i directa, també és més fàcil a l’hora de rimar i sona més dolç». Com ella, Irene viu l’èxit del grup com si fos un somni. «Tinc ganes de seguir amb això. M’encanta assajar i només espero no avorrir-me mai amb la música perquè no em veig tocant per obligació». Carlota, la benjamina del grup, va canviar la guitarra per la bateria fa poc més de dos anys. «M’agrada molt el ritme i la velocitat. Potser per això la cançó del disc que més em va costar però que més m’agrada és la primera, In my hands. Va ser realment tot un repte trobar el ritme». Per la seva part, Manu, el veterà, afirma: «Hem començat molt bé. Si no agradem per la nostra cara sinó per com toquem, seguirem molts anys». Tots es prenen molt seriosament la seva passió per la música. 

Bolos estiuencs

Notícies relacionades

Oskar Santos: "Molts pares de la meva generació tenen la síndrome Peter Pan"

Jeff Daniels com a figura trumpiana

Bolos estiuencsAquest estiu faran una quinzena de concerts per Espanya. És possible que vinguin a Barcelona a l’hivern. «No podem tocar gaire. Aquests nois estan estudiant», ressalta Monkey. Combinar-ho no sempre resulta fàcil. «Acostumem a assajar només els diumenges. I ara que no hi ha classes, dues vegades a la setmana», afegeix. 

El mico furiós lamenta que el seu grup sigui una raresa. «Tant de bo hi hagués més nens tocant rock o qualsevol cosa que a ells els agradi perquè la música amanseix les feres. A més, si un toca no té por», argumenta. També critica la deixadesa del sistema educatiu espanyol, que menysprea les arts i la música. «És una vergonya que no hi hagi música a primer de l’ESO. No s’adonen dels valors, les habilitats i la destresa que proporciona el treball en equip i la creativitat. S’hauria de llançar plàtans als que van muntar això», conclou.